py'a guapy oikovéva (Pau al Paraguai)

Alfredo Fernández. Periodista.
Carta de la Paz dirigida a la ONU


Un nou país, una nova cultura, una nova societat celebra per aquest temps el bicentenari de la seva independència. La República del Paraguai es prepara per a les seves merescudes festes. Fa dos segles un grup de soldats i patriotes es van enfrontar a la dominació estrangera. I com ho havia fet un any abans Argentina, Paraguai també va lluitar per la seva llibertat, aprofitant la feble situació d'Espanya que estava envaïda per Napoleó.

Assumpció del Paraguai, capital de la colonització a l'Amèrica del Sud, comptava amb criolls, preparats per governar així mateixos. Historiadors recorden avui als que van conformar el grapat d'homes i dones valents, decidits a ser lliures, i que alliberar el Paraguai en la nit del 14 i 15 de maig d'aquell 1811.

Recordar el bicentenari de la República del Paraguai és també compartir avui l'espai amb els Indígenes, legítims avantpassats i veritables impulsors de la colonització del territori i de la oficialització del guaraní, convertint-se oficialment en país bilingüe.

És cert que durant aquests 200 anys d'història Paraguai va viure moments de tensió i de guerres, especialment amb els seus germans veïns d'Argentina, Bolívia o Brasil. No obstant això avui es pot afirmar que aquest sector del continent americà viu moments de pau que segurament van somiar els seus patriotes, però que es plasmen avui en diàleg veritable i fecund entre les nacions.

L'exemple del MERCOSUR, projecte d'integració que supera el merament econòmic, ha de ser un camí al de seguir apostant. Ja ho va recordar el President del Brasil Lula da Silva, en ocasió d'una cimera del MERCOSUR: "Nosaltres no volem guerra, si algú vol conèixer un lloc tranquil aquest és Amèrica del Sud". I va afegir: "Amèrica del Sud i el Mercosur són avui un exemple de com el món podria viure en pau, sense armes nuclears, sense guerres i de manera molt més harmoniosa".

El teixit lluminós

Leticia Soberón. 
Doctora en Ciències Socials. 

La celebració del Bicentenari de la Independència de Mèxic i Centenari de la Revolució mexicana han tornat a treure a la llum uns fets gloriosos i altres terriblement cruels de la història que va donar lloc a la nostra existència. S'insisteix en la necessitat de conèixer el passat per definir millor la nostra pròpia identitat. I veiem com no només els considerats "herois patris", sinó una gran quantitat de persones de diversos bàndols van defensar en aquells anys la seva pròpia idea de justícia i de llibertat, els alts ideals socials o els seus privilegis per no perdre'ls.

Estem davant als nostres relats històrics. Per a què ens serveixen? No ens trobem davant de reptes iguals o majors que els de llavors? Estrictament parlant, és impossible canviar el passat. La història i els seus esdeveniments ja van succeir i ningú els pot modificar. Els possibles túnels del temps dels relats de ciència ficció encara estan per ser inventats, i una clau de salut personal consisteix justament en acceptar el que va succeir i que va donar lloc al nostre ser concret, comprenent que som fruit d'uns esdeveniments, alguns lluminosos, altres grisos o francament foscos, que si haguessin estat diferents, no existiríem. Reconciliar-nos amb la història és un primer pas per poder incidir sense ressentiments en el nostre present i així millorar-lo.

Però, paradoxalment, sí que existeix una forma de transformar d'alguna manera aquells fets que, per ser del passat, semblarien condemnats a la immobilitat. En què consisteix? En decidir a quin tipus de processos històrics donem continuïtat. Vegem com. Gairebé sense voler, un tria una manera de ser, de viure.

S'adhereix a una línia de pensament -de vegades sense adonar-se'n-, tria un estil d'estar en la societat, de crear el present. Així dóna nova vida a unes línies d'actuació que ja van tenir lloc i que d'una altra manera quedarien mortes. Si un rellegeix el que altres van fer, descobrirà el seu propi actuar com a continuació d'alguna "escola" de fer la vida, certament aportant un estil propi i original que els matisa per sempre. Uns seran més creatius, altres menys, però tots d'alguna manera s'actualitzen en el seu present uns processos que, sense ells, quedarien per als museus i l'arqueologia. Així, el teixit de la història es va eixamplant amb tot tipus de fils, uns de colors, altres obscurs, alguns molt lluminosos.

Posem uns exemples. Un en el seu diari viure pot abonar-se a la història de la guerra, del conflicte, de la lluita de poders, del domini, de la desigualtat. Si així ho decideix, pot assumir i incentivar,-encara que com dic, tants ho fan per inèrcia i sense prendre consciència d'això-, les diferències socials, econòmiques, culturals ... donant continuïtat a la interminable cadena de la violència que es perpetua en la història, però no a causa d'un cec destí, sinó perquè troba en cada generació uns còmplices que perpetuen la història de la sang i les llàgrimes.

Potser la majoria vol triar un transcórrer més convencional, sense més sobresalts, serè, de senzill treball i recerca de l'estabilitat. Però en la seva vida diària no podrà romandre neutral: la seva manera de teixir societat, d'interactuar o no amb els veïns, la seva manera de pensar o de no fer-ho, de participar o ignorar els seus contemporanis, d'educar els fills, donarà continuïtat a processos socials, econòmics, interpersonals, que poden anar en la línia del desenvolupament i la justícia, o de la inèrcia, la indiferència i el desinterès. També és possible, sense ser extraordinaris o superdotats, abonar-se a processos artístics, creatius, lúdics, artesanals, que continuïn i actualitzin, llançant cap al futur, la història local de la pau florida, una pau fecunda i variada que desbordi en festa, en seu poble, al seu barri, a la seva ciutat o al seu país.

Més encara: és bonic, i possible, transformar el passat en present i el futur donant continuació els "fils lluminosos" que travessen la història humana, aquells processos excel·lents que donen suport i sentit a milions de persones. És possible rebre el testimoni de les formes de viure més constructives i fructuoses, i oferir el nostre present i energies perquè segueixin vives i avancin també avui. Assumir i actualitzar els grans objectius de tants herois de la Pàtria, però col·locant en la història de la no-violència, la recerca de la pau, la defensa dels drets humans i la dignitat pròpia i d'altres, la història de la democràcia, de la llibertat d'expressió, la defensa dels exclosos i la promoció de l'autonomia i el desenvolupament dels pobles. Tot això recull l'esforç dels grans homes i dones de la Història, que van teixir amb fils de llum seus dies i les seves hores.

Quin és el distintiu d'aquests respecte a altres fils que configuren l'esdevenir de les nacions? Que qui els inicia i els continua està disposat a donar la vida per aquesta causa, però evita llançar a altres a la mort. Assumeix la seva tasca fins i tot amb sacrifici, perquè altres visquin, perquè els amics no morin per això. I són tants els exemples!

El Bicentenari és una ocasió per seguir teixint avui amb fils de llum la història de Mèxic. Sense violència, però amb decisió i empenta. Amb apassionada generositat. És una forma de transformar no només el present, sinó també el passat: deixa de ser arqueologia, s'actualitza i es llança al futur.

Mèxic viu

Javier Bustamante 
Psicòleg Social

“Visca Mèxic!”, així acaben tota una sèrie de visques que cada 15 de setembre es proclamen des dels més petits ajuntaments i places públiques fins arribar al Zócalo de la mateixa Ciutat de Mèxic. Passant per la ciutat de Dolores Hidalgo, al centre del país, on va començar l’aixecament armat de l’Independència al 1810.

A “Visca Mèxic”, li antecedeixen varis visques que acompanyen els noms del principals líders independentistes, començant pel: “Visca els herois que ens van donar pàtria i llibertat”. La cerimònia ritual va acompanyada pel toc de campana que rememora el que va donar en el seu dia el mossèn Don Miguel Hidalgo y Costilla. La bandera és onejada pel president o cap de govern de cada lloc i aclamat pel poble reunit.

Aquest any, la celebració de l’Independència va prendre un matís especial al commemorar-se el 200 anys que va tenir lloc. En realitat l’Independència no es va consumar fins l’any 1821, curiosament 300 anys després de la conquesta de Mèxic, al 1521, a mans d’Hernan Cortés.

Moltes son les reflexions que sorgeixen en aquests moments al voltant del fet independentista. Multitud de revisions històriques, socials, demogràfiques, culturals, artístiques esdevenen moltes vegades oposades a Mèxic. Això ens fa pensar que realment la gesta independentista segueix “viva”, com aquest crit que començarà al 1810 i que encara ressona en l’actualitat.

Molts pobles del món, per no dir gairebé tots, han estat sotmesos o sotmeten a d’altres pobles. Moviments d’independència o revolucions civils davant de règims interns s’han donat i es donen als nostres dies. Les fronteres es mouen, s’aixequen nous murs, s’enderroquen murs antics. A aquest panorama mundial cal afegir la gran mobilitat de les persones que va generant una interculturalitat cada vegada més gran dins del que coneixem com a països. Els moviments migratoris, lluny d’ajudar a fer més permeables les fronteres, fa que aquestes es tornin dures i impermeables. No és culpa de ningú i si és assumpte de tots. El món esta canviant molt de pressa i les estructures socials, jurídiques, culturals, sens queden velles, sens trenquen i no poden contenir de manera adequada les realitats per les quals van ser creades.

Una revisió del passat ens força a tenir els peus ferms en el present. És digne i bonic de celebrar una gesta heroica com l’Independència de Mèxic. Com a mexicans ens toca de ser agraïts amb tots aquells que s’hi van deixar la vida, que van passar fam i set, que ho van perdre tot si es que tenien alguna cosa, per somniar, per desitjar un present i un futur millor. Segur que es van cometre molts errors de base o sobre la marxa. Segur que no tots anaven amb bones intencions. Segur que es podia haver fet millor..., però, és que s’està fent millor en el present?

Mirem-nos en el mirall del passat. Mirall d’obsidiana. Mirall d’or. Mirall de vidre. Mirall d’aigua. Mirall de carn i ossos. Observem que allò ja ha passat i ha passat com ha pogut. I, perquè va passar, estem nosaltres passant ara i aquí. Estem de pas, així que intentem fer el millor que puguem pel nostre present. Revisem el que estem fent, com ho estem fent, què volem per nosaltres i pels nostres fills, els que som ara Mèxic. Tot i els problemes que ens assetgen com a societat i com a país -la premsa nacional i internacional ho proclama, moltes vegades de manera distorsionada, però ho proclama, malgrat tot això, Mèxic està viu.

Ara més que mai, la majoria de mexicanes i mexicans desitgem pau. Pau en els nostres pobles i ciutats per a poder circular tranquil·lament, per saber que els nostres fills creixen en ambients segurs, per a treballar i invertir en un present que prosperi. Pau també en les nostres consciències i en les nostres relacions. Pau i confiança amb les persones que dirigeixen i prenen decisions.

Destruir la pau d’una societat és molt fàcil i es pot fer en segons. Per construir-la cal molt de temps i és una tasca quotidiana que no es pot deixar. Tant de bo que una festa com la del Bicentenari de l’Independència ens renovi l’ànim per valorar la pau que tenim, amb la seva fragilitat i la seva fortalesa, i busquem nous camins i estructures per fonamentar més sòlidament aquest bé tan valuós.

Bicentenari Mèxic

200 anys de trajectòria cap a una pau possible

Cristian Muñoz

El Col·legi Miguel de Cervantes amb seu a la ciutat de Punta Arenas, Xile, està per complir un quart de segle. Els que han format part d'aquesta trajectòria entenen que la vida és un conjunt de fortaleses i debilitats, èxits i errors que en el seu conjunt permeten avaluar el sentit que posseeixen els sacrificis personals per a la concreció de somnis. Aquesta mateixa experiència l'han viscut els que formen una família, mantenen llaços d'amistat, projecten una agrupació, promouen una comunitat, etc., Ja que durant el recorregut de la vida, entenen que al final del camí, la mirada cap a enrere deixa un gust agradable per l'ànima, tot i que ens topem amb situacions negatives.

És per això que per als cervantins, Bicentenari sigui una data de solaç, en el sentit que una comunitat diversa ha recorregut un camí de 200 anys cap al somni de la construcció per una nació més solidària i fraterna. En aquest peregrinar, en general, els èxits "pesen" més que les limitacions.

Per a nosaltres que som xilens, no és menor tenir un veí amb qui compartim una de les grans extensions territorials binacionals (més de cinc mil quilòmetres). En aquest sentit l'Argentina i Xile són un exemple universal de la manera correcta per solucionar situacions frontereres, ja que durant 200 anys no hem tingut cap resolució bèl·lica per diferències limítrofs. El nostre Col·legi, que per la seva ubicació geogràfica i context històric li va correspondre experimentar la complexa situació de conflicte fronterer per les illes del Canal Beagle, va motivar l'esperit de la nostra institució educativa a realitzar accions de promoció de Pau.

Entre les accions del bicentenari que hem volgut ressaltar en el marc de la nostra promoció per la pau, destaquem els murals que contenien aquesta motivació i expressaven frases com ara: "Xile i Argentina, dos països agermanats per la Pau", "200 anys de trajectòria cap a una pau possible", etc.

Aquest any 2010 la motivació del nostre lema "Respectant la Creació, forjats la Pau", és també una frase que convida reflexionar sobre el nostre desenvolupament sostenible en aquests 200 anys d'existència republicana. Les Nacions haurien generar debats ecològics i ambientalistes al voltant del tema de la Pau, és un desafiament pendent que el nostre establiment va intentar pensar, si passada fira científica, amb el tema dels biocombustibles.

L'educació avui té un deure per a promoure, pensar i actuar al voltant del tema de la Pau des de la diversitat curricular. És un deure formatiu generar aprenentatges en l'espectre més ampli possible de tòpics i problemàtiques. El nostre Col·legi té un compromís en aquesta matèria i que va formalitzar des de l'any 2008, amb l'adhesió a la Carta de la Pau i que es va consolidant en el temps, raó suficient per pensar que aquest aniversari número 200 de la nostra nació hem de regalar a nostre país aquesta preocupació constant per la pau.

Llarg i sinuós camí de la pau

Erich Mellado i Elisabet Juanola

Al llarg del 2010 diverses nacions llatinoamericanes celebren el bicentenari de la seva independència, Xile n’és una. Motivats per la festa i amb l'ànim de revisar el recorregut durant aquests segles molts fa mesos que preparen el seu regal per a aquest aniversari. El balanç està en mans d'historiadors, de polítics, de tots aquells que s'imaginen un país diferent. Per cert, aquesta festa pàtria és propícia també per mirar com ha estat construïda la pau, els seus anhels, el que falta per que la seva cultura absorveixi més profundament tota la societat.

Fer un balanç de la història de la pau a Xile en aquests 200 anys d'història és un desafiament, a diferència de la clara línia que marca la cronologia, el camí de la pau, és més aviat una empremta sinuosa i que en grans trams a penes es veu o simplement desapareix per reaparèixer molt de temps endavant. La pau a Xile no ha estat un continu, un bé immortal o una bandera per fer flamejar. Sovint ha cedit a guerres, disputes, interessos de pocs o la imposició del fort sobre el feble.

Però amb uns bons ulleres s'intueixen veritables pistes potser poc explorades en els llibres d'història, més aviat acostumats a explicar gestes, triomfs i derrotes. El camí de la pau a través dels 200 anys d'història, s'ha fet visible a Xile de moltes maneres. En tota encreuament de cultures es construeix una innegable riquesa. No exempte de dolor i mort, la trobada dels pobles originaris amb el poble estranger ha teixit una rica amalgama reconeixible al llarg de 4300 km. de nord a sud. Durant anys, després de la supremacia colonial, tenir sang autòctona era menyspreable. Avui l'aportació de kunzas, onas, changos, atacameños, diaguitas, kawéskar, coyas, aimares, araucans, alemanys, suïssos, croates, espanyols suma i creix amb la gràcia de recuperar el propi de cada cultura. I vagi que tots tenen un segell propi.

El camí de la pau apareix en la història de Xile en els acords entre adversaris polítics que van aprovar lleis d'integració: com la participació de la dona de la vida democràtica el 1952, la reforma agrària que va permetre repartir la terra i incorporar a la pagesia a la vida política i cultural del país. Estan també la millora en els nivells d'analfabetisme i d'altres tants paràmetres que s'ubiquen a aquest país com aquell que posseeix el millor índex de desenvolupament humà dins de Llatinoamèrica.

Va brillar la pau de manera especial amb dos premis Nobel: Gabriela Mistral i Pablo Neruda. Un reconeixement magnífic a la poesia, de les paraules, moltes vegades ha sortit l'esperança i ha deixat entreveure el profund esperit de pau que hi ha en aquesta terra.

Mentre molts no descansen a assenyalar que la nació xilena ha estat fruit de guerres, conquestes i batalles guanyades, la cultura de la pau a canvi ens situa en un balanç diferent, en el poder que tenen els passos que es donen des de la reconciliació, l’amistat cívica, el diàleg i la necessitat de concordar per avançar, que són per cert un camí llarg i en construcció. Xile, terra de germans, una taula per a tots, són lemes que han intentat fer aportacions a la unitat. Xile és avui un país al qual li fa mal el perdó, possiblement perquè per perdonar s'ha de creure en els processos i en la història hem après a reconèixer les dates dels triomfs i les derrotes. Avui més que mai cal escoltar l'altre i reconèixer el seu espai.

Acta de la Independència

CABILDO EXTRAORDINARIO del 20 de julio de 1810

En la ciudad de Santa fe, a veinte de julio de mil ochocientos diez, y hora de las seis de la tarde, se presentaron los señores muy ilustre cabildo, en calidad de extraordinario, en virtud de haberse juntado el pueblo en la plaza pública y proclamado por su diputado el señor regidor don José Acevedo y Gómez, para que le propusiese los vocales en quienes el mismo pueblo iba a depositar el supremo gobierno del Reino; y habiendo hecho presente dicho señor regidor que era necesario contar con la autoridad actual jefe, el excelentísimo Señor don Antonio Amar, se mandó una diputación compuesta del señor contador de la Real casa de la Moneda, don Manuel de Pombo y don Luis Rubio, vecinos, a dicho señor excelentísimo, haciéndole presente las solicitudes justas y arregladas de este pueblo, y pidiéndole para su seguridad y ocurrencias del día de hoy, pusiese a disposición de este cuerpo las armas, mandando por lo pronto una compañía para resguardo de las casas capitulares, comandada por el capitán don Antonio Baraya. Impuesto su excelencia de las solicitudes del pueblo, se prestó con la mayor franqueza a ellas. En seguida se manifestó al mismo pueblo la lista de los sujetos que había proclamado anteriormente, para que unidos a los miembros legítimos de este cuerpo […] se deposite en toda la junta el gobierno supremo de este reino interinamente, mientras la misma junta forma la constitución que afiance la felicidad pública, contando con las nobles provincias, a las que en el instante se les pedirán sus diputados, formando este cuerpo el reglamento para las elecciones en dichas provincias; y tanto éste como la constitución de gobierno deberán formarse sobre las bases de libertad, independencia respectiva de ellas, ligadas únicamente por un sistema federativo, cuya representación deberá residir en esta capital, para que vele por la seguridad de la Nueva Granada que protesta no abdicar los derechos imprescriptibles de la soberanía del pueblo a otra persona que, a la de su augusto y desgraciado monarca don Fernando VII, siempre que venga a reinar entre nosotros, quedando por ahora sujeto este nuevo gobierno a la Suprema junta de Regencia, ínterin exista en la Península, y sobre la Constitución que le dé el pueblo, y en los términos dichos, y después de haberle exhortado el señor regidor su diputado a que guardase la inviolabilidad de las personas de los europeos en el momento de esta fatal crisis, porque de la recíproca unión de los americanos y los europeos, debe resultar la felicidad pública, protestando que el nuevo gobierno castigará a los delincuentes conforme a las leyes, concluyó recomendado muy particularmente al pueblo la persona del excelentísimo señor don Antonio Amar; respondió el pueblo con las señales de la mayor complacencia, aprobando cuanto expuso su diputado. Y en seguida se leyó la lista de las personas elegidas y proclamadas, en quienes, con el ilustre cabildo, ha depositado el gobierno supremo del reino, y fueron los señores.

Doctor don Juan Bautista Pey, arcediano de esta santa iglesia catedral, don José Sanz de Santamaría, tesorero de esta real Casa de la moneda, don Manuel de Pombo, contador de la misma, doctor don Camilo Torres; don Luis Caicedo y Flórez; doctor don Miguel de Pombo, don Francisco Morales; doctor don Pedro Groot; doctor don Fruto Gutiérrez; doctor don José Miguel Pey, alcalde ordinario de primer voto; don Juan Gómez, de segundo, doctor don Luis Azuola; doctor don Manuel Álvarez; doctor don Ignacio Herrera, don Joaquín Camacho, doctor don Emigdio Benítez, el capitán don Antonio Baraya, teniente coronel José María Moledo; el reverendo padre Fray Diego Padilla, don Sinforoso Mutis; doctor Francisco Serrano Gómez; don José Martín París, administrador principal de tabacos; doctor don Antonio Morales; doctor don Nicolás Mauricio Omaña.
En este estado proclamó el pueblo con viva y aclamaciones a favor de todos los nombrados, y notando la moderación de su diputado el expresado señor regidor don José Acevedo, dijo que debía ser primero de los vocales, y en seguida nombró también de tal vocal al señor magistral doctor don Andrés Rosillo, aclamando su libertad, como lo ha hecho en toda la tarde, y protestando ir en este momento a sacarle de la prisión en que se halla. […]

Juramos por el Dios que existe en los cielos y cuya imagen está presente y cuyas sagradas y adorables máximas contiene este libro, cumplir religiosamente la constitución y voluntad del pueblo expresada en esta acta, acerca de la forma del gobierno provisional que han instalado: derramar hasta la última gota de nuestra sangre por defender nuestra sagrada religión católica, apostólica, romana, nuestro amado monarca Fernando VII y la libertad de la patria; conservar la libertad e independencia de este Reino en los términos acordados; trabajar con infatigable celo para formar la Constitución bajo los puntos acordados, y en una palabra, cuanto conduzca a la felicidad de la patria. […]

[Firmantes]

Juan Jurado, doctor José Miguel Pey, Juan Gómez, Juan Bautista Pey, José María Domínguez de Castillo, José Ortega, Fernando de Benjumea, José Acevedo y Gómez, Francisco Fernández Heredia Suescún, doctor Ignacio de Herrera, Nepomuceno Rodríguez de Lago, Joaquín Camacho, José de Leyva, Rafael Córdova, José María Moledo, Antonio Baraya, Manuel Bernardo Álvarez, Pedro Groot, Manuel de Pombo, José Sanz de Santamaría, fray Juan Antonio González, guardián de San Francisco; Nicolás Mauricio de Omaña, Pablo Plata, Emigdio Benítez Plata, Frutos Joaquín Gutiérrez de Caviedes, Camilo Torres, doctor Santiago Torres y Peña, Francisco Javier Serrano Gómez de la Parra, Celi de Albear, fray Mariano Garnica, fray José Cavaría, Nicolás Cuervo, Antonio Ignacio Gallardo, rector del Rosario; doctor José Ignacio Pescador, Antonio Morales, José Ignacio Álvarez, Sinforoso Mutis, Manuel Pardo.
Las firmas que faltan en esta Acta, y están en el cuaderno de la Suprema Junta, son las siguientes: Luis Sarmiento, José María Carbonell, doctor Vicente de la Rocha, José Antonio Amaya Plata, Miguel Rosillo y Meruelo, José Martín París, Gregorio José Martínez Portillo, Juan María Pardo, José María León, doctor Miguel de Pombo, Luis Eduardo de Azuola, doctor Juan Nepomuceno Azuero Plata, doctor Julián Joaquín de la Rocha, Juan Manuel Ramírez, Juan José Mutienx. Ante mí, Eugenio Martín Melendro.

--
EL BICENTENARI OFICIAL
Mauricio Chinchilla. Periodista. 
Institut de la Pau de Bogotà.

BICENTENARI A COLÒMBIA: PROSPECTIVES
Jorge Eliécer. Doctor en Filosofia.
Universidad de la Salle de Bogotá.

EL BICENTENARI A COLÒMBIA: MÉS QUE 200 ANYS DE VIOLÈNCIA
Mauricio Chinchilla, Periodista.
Institut de la Pau de Bogotà.