Sense cap dubte, des del descobriment, passant per la Conquesta fins als nostres dies, la història del territori colombià ha estat marcada per una inexplicable i inusitada violència.
Els historiadors han documentat l'exercici de la violència des de la conquesta. I amb els conqueridors aterrarien també una sèrie de malalties fins ara desconegudes en terres americanes que reduirien en grans quantitats als nadius d'aquestes terres: verola, xarampió, febre tifoide, febre groga, malària, meningitis ...
Després de la conquesta vindria el període colonial com a forma de govern i amb ella la continuació de la violència. La independència nacional (1810), es va fer amb altes dosis de violència i durant els segles XVIII-XIX i XX ha predominat la violència constantment.
Però no pel fet d'independitzar de la corona Espanyola, s'acabaria el fenomen 'violència'. El segle XX a Colòmbia va representar l'inici del seu procés d'industrialització i la consolidació com república a l'estil de la Constitució de 1886. Els principals esdeveniments del segle, molts d'ells violents, van ser els següents: la Guerra dels Mil Dies (1899 - 1902), la Separació de Panamà (1903), la Massacre de les bananeres (1928), - novelada per García Márquez a Cien años de soledad-; l'assassinat del candidat liberal Jorge Eliecer Gaitán (1948), la Època de la Violència (1949 - 1958), el Front Nacional (1958 - 1974), les lluites insurgents de les guerrilles comunistes durant la segona meitat del segle, els enfrontaments contra les màfies de les drogues, el assassinat del ministre de justícia, per part del narcotràfic, Rodrigo Lara Bonilla (1984) o de candidats a la presidència de la República com Jaume Pardo Leal (1987), Luis Carlos Galán Sarmiento (1989), Bernardo Jaramillo Ossa (1989), o Carlos Pizarro Leongómez (1990).
Des dels anys 1960 fins ara el país segueix estant afectat per la violència: grups insurgents irregulars com les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN), les diverses classes de crim organitzat a Colòmbia i en anys recents les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC), arribant fins a la lluita contra les drogues i el particular Pla Colòmbia.
Totes aquestes circumstàncies fan pensar que Colòmbia viu sota el domini de la subcultura de la violència, entenent per tal el conjunt d'estructures socials, econòmiques, polítiques, religioses, entre altres, que la fomenten o la toleren. Amb aquest mateix criteri, alguns afirmen que Colòmbia és un país violent per naturalesa i fins i tot que en la seva gent hi ha alguna formació genètica que la indueix a un estat permanent d'exaltació social.
Fins i tot la literatura d'aquest país s'ha alimentat d'aquest fenòmen violent que ens habita, potser sabent per endavant que la violència és millor negoci que la pau. Segons un estudi d'August Escobar Mesa titulat "La violència: generadora d'una tradició a Colòmbia?, De les novel·les escrites entre 1949 i 1967 que aborden la violència de diverses maneres, es pot treure certes conclusions. De les setanta novel·les conegudes que tracten de la Violència: 54 (77%) impliquen l'Església catòlica colombiana com una de les institucions responsables de la pujada de la violència; 62 (90%) comprometen a la policia i als grups parapolítics (chulavitas, ocells, Guerilla de la pau, policia rural) del caos, destrucció i morts hagudes; 49 (70%) defensen el punt de vista liberal i s'atribueix la Violència als conservadors, 7 (10%) novel·les reflecteixen l'opinió conservadora i etzibar la Violència als liberals; 14 (20%) fan una reflexió crítica sobre la Violència, superant d'aquesta manera l'enfocament partidista. Dels 57 escriptors, 19 (33%) havien escrit com a mínim una obra abans de la seva primera novel·la sobre la Violència, 38 (67%) s'inicien escrivint sobre ella.
COLÒMBIA I LA SEVA GENT
Ara bé, cal tenir en compte la població que habita el territori nacional. A Colòmbia la població es divideix tradicionalment en tres grups principals: els amerindis que constitueixen la població nativa, els espanyols i europeus, que són els grups de colonitzadors que des del segle XVI fins al segle XIX van viatjar al territori nacional a la recerca de prosperitat i els africans (negres), portats a Amèrica pels espanyols i europeus com esclaus durant el segle XVII al segle XIX.
La barreja d'aquests grups va generar diversos grups ètnics. Entre aquests hi ha el Mestís (indígena-blanc), el mulat (negre-blanc) i finalment el Zambo (indígena-negre). Cal destacar també altres grups ètnics com els àrabs i la presència de jueus.
Aquest bicentenari hauria de servir perquè els colombians abraçaré nostre passat i no només des de les ciències o les humanitats, com algunes vegades s'ha fet, sinó com a individus, cadascun com habitant o nacional d'aquest país anomenat Colòmbia, cada un, des del reconeixement de qui s'és.
Ja s'ha esmentat i no és complicat veure-ho, Colòmbia és un país terriblement fragmentat. Encara no ens reconeixem com el país mestís que som. Som un país amb una herència i tradició discriminatòria que ens neguem a deixar anar. Som un país poc solidari, posseïdors d'una democràcia burgesa, que per definició és un sistema polític classista, posseïdors d'un model econòmic espoliador, genocida i ecocida.
Bones intencions les ha hagut: la independència, fa 200 anys, una d'elles; esperança infinita del poble; interessants i benintencionats projectes polítics en nom del progrés i recerca de modernitat. Però quan donem un pas endavant, immediatament donem dos passos enrere, al cor d'aquesta violència repressiva es troba la lluita per la monopolització de la terra al costat de la transnacionalització de la indústria, el que genera, oberta o inconscientment, una dinàmica de confrontació de classes entre l'oligarquia i tres sectors vitals del poble colombià: els camperols, els indígenes i la classe obrera.
La veritat és que encara falta molt, potser massa, per aprendre a abraçar el nostre passat. El bicentenari i els seus fastos no han començat i seria un bon moment no només per fer festa, sinó per començar a pensar en què significa 200 anys de 'llibertat'.
En paraules del jurat que va reconèixer l'obra del nou guanyador del Premi Príncep d'Astúries de les Lletres 2010, l'escriptor franco-libanès Amin Maalouf, podríem afirmar com ells, però aplicat al cas colombià, que "davant de la desesperança, la resignació o el victimisme, hem de traçar una línia pròpia cap a la tolerància i la reconciliació i un pont que aprofundeix en les arrels comunes dels pobles i les cultures ".
--
EL BICENTENARI OFICIAL
Mauricio Chinchilla. Periodista.
Institut de la Pau de Bogotà.
BICENTENARI A COLÒMBIA: PROSPECTIVES
Jorge Eliécer. Doctor en Filosofia.
Universidad de la Salle de Bogotá.
ACTA D'INDEPENDÈNCIA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada