Mèxic viu

Javier Bustamante 
Psicòleg Social

“Visca Mèxic!”, així acaben tota una sèrie de visques que cada 15 de setembre es proclamen des dels més petits ajuntaments i places públiques fins arribar al Zócalo de la mateixa Ciutat de Mèxic. Passant per la ciutat de Dolores Hidalgo, al centre del país, on va començar l’aixecament armat de l’Independència al 1810.

A “Visca Mèxic”, li antecedeixen varis visques que acompanyen els noms del principals líders independentistes, començant pel: “Visca els herois que ens van donar pàtria i llibertat”. La cerimònia ritual va acompanyada pel toc de campana que rememora el que va donar en el seu dia el mossèn Don Miguel Hidalgo y Costilla. La bandera és onejada pel president o cap de govern de cada lloc i aclamat pel poble reunit.

Aquest any, la celebració de l’Independència va prendre un matís especial al commemorar-se el 200 anys que va tenir lloc. En realitat l’Independència no es va consumar fins l’any 1821, curiosament 300 anys després de la conquesta de Mèxic, al 1521, a mans d’Hernan Cortés.

Moltes son les reflexions que sorgeixen en aquests moments al voltant del fet independentista. Multitud de revisions històriques, socials, demogràfiques, culturals, artístiques esdevenen moltes vegades oposades a Mèxic. Això ens fa pensar que realment la gesta independentista segueix “viva”, com aquest crit que començarà al 1810 i que encara ressona en l’actualitat.

Molts pobles del món, per no dir gairebé tots, han estat sotmesos o sotmeten a d’altres pobles. Moviments d’independència o revolucions civils davant de règims interns s’han donat i es donen als nostres dies. Les fronteres es mouen, s’aixequen nous murs, s’enderroquen murs antics. A aquest panorama mundial cal afegir la gran mobilitat de les persones que va generant una interculturalitat cada vegada més gran dins del que coneixem com a països. Els moviments migratoris, lluny d’ajudar a fer més permeables les fronteres, fa que aquestes es tornin dures i impermeables. No és culpa de ningú i si és assumpte de tots. El món esta canviant molt de pressa i les estructures socials, jurídiques, culturals, sens queden velles, sens trenquen i no poden contenir de manera adequada les realitats per les quals van ser creades.

Una revisió del passat ens força a tenir els peus ferms en el present. És digne i bonic de celebrar una gesta heroica com l’Independència de Mèxic. Com a mexicans ens toca de ser agraïts amb tots aquells que s’hi van deixar la vida, que van passar fam i set, que ho van perdre tot si es que tenien alguna cosa, per somniar, per desitjar un present i un futur millor. Segur que es van cometre molts errors de base o sobre la marxa. Segur que no tots anaven amb bones intencions. Segur que es podia haver fet millor..., però, és que s’està fent millor en el present?

Mirem-nos en el mirall del passat. Mirall d’obsidiana. Mirall d’or. Mirall de vidre. Mirall d’aigua. Mirall de carn i ossos. Observem que allò ja ha passat i ha passat com ha pogut. I, perquè va passar, estem nosaltres passant ara i aquí. Estem de pas, així que intentem fer el millor que puguem pel nostre present. Revisem el que estem fent, com ho estem fent, què volem per nosaltres i pels nostres fills, els que som ara Mèxic. Tot i els problemes que ens assetgen com a societat i com a país -la premsa nacional i internacional ho proclama, moltes vegades de manera distorsionada, però ho proclama, malgrat tot això, Mèxic està viu.

Ara més que mai, la majoria de mexicanes i mexicans desitgem pau. Pau en els nostres pobles i ciutats per a poder circular tranquil·lament, per saber que els nostres fills creixen en ambients segurs, per a treballar i invertir en un present que prosperi. Pau també en les nostres consciències i en les nostres relacions. Pau i confiança amb les persones que dirigeixen i prenen decisions.

Destruir la pau d’una societat és molt fàcil i es pot fer en segons. Per construir-la cal molt de temps i és una tasca quotidiana que no es pot deixar. Tant de bo que una festa com la del Bicentenari de l’Independència ens renovi l’ànim per valorar la pau que tenim, amb la seva fragilitat i la seva fortalesa, i busquem nous camins i estructures per fonamentar més sòlidament aquest bé tan valuós.