Celebració i ¿festa?

Alfredo Fernández. Periodista.
Carta de la Pau dirigida a l'ONU
 
A les escoles s'ensenya que el 25 maig 1810 va ser el primer crit de llibertat que va donar la República Argentina. Per celebrar aquesta data són tradicionals els actes escolars on els nens se'ls vesteix amb vestits típics, se'ls pinta la cara per simular els rostres dels negrets de l'època de la colònia, i es duen coques fregides i pastissos per celebrar amb " mat cuit ". ¡Aguatero! ¡Farolero! ¡Pastissets calents que cremen les dents!,-Criden els nens sobre l'escenari.

També se sol vestir les nenes com dames de la classe alta que s'ajuntaven per brodar, teixir i tocar el piano, o com a les dones esclaves que cuinaven o rentaven la roba a la vora del riu.

Cabildo de Buenos Aires. Antiga seu del Govern Nacional en imatge d'època. 

Però celebrar el 25 de maig és celebrar també la lluita per la llibertat. Van ser molts els homes que van donar el seu esforç i la seva vida per l'emancipació. La decisió de crear un primer govern patri, va ser una demostració de la maduresa, que es manifesta en nombrosos aspectes de la nostra vida, i tot i que implica llibertat, també significa responsabilitat. La responsabilitat de defensar el somni d'una Argentina independent.

I quant ens falta encara per aconseguir-ho! Doncs la independència no és només una declaració, sinó també un compromís per sostenir-la. Independència és poder prendre decisions lliurement. Però no és tan senzill fer-ho avui en dia. Som veritablement lliures per decidir per nosaltres? Estem lligats a certes ideologies que ens impedeixen actuar amb llibertat?

El 25 de maig és una data que ens convida a la reflexió, a la manifestació d'ideals patriòtics que estan íntimament lligats amb certs valors que ens acompanyen diàriament: llibertat, sobirania, i igualtat. Aquesta igualtat que encara avui costa veure, quan gairebé la meitat de la població del país és considerada pobra. Quan l'índex de desocupació supera el 10% sense comptar la gran quantitat de gent que està en el mercat laboral marginal o com es coneix allà "en negre", és a dir sense protecció social alguna.

Un historiador argentí recorda que "en aquests dies, la dimensió festiva originària s'ha recuperat. Molta gent va fer vessar els espais públics, gaudint dels variats espectacles oferts" . I no és per menys. Pensar que són ¡200 anys! Però clar, a Europa 200 anys d'història no és res. Però a Amèrica sí que ho és.

Cal celebrar els fets que van tenir lloc en aquells moments, perquè no va ser la nostra decisió ni responsabilitat, i gràcies a això avui estem nosaltres aquí, encara que una mica colpejats per la realitat que moltes vegades ens aclapara.

Perquè celebrem la llibertat de l'opressió i dominació espanyola, però encara avui estem presos del nostre desànim i de ressentiments que ens impedeixen créixer amb llibertat.

Llavors, segueix havent motius per celebrar? És clar! Però també ha d'haver un procés reflexiu que ens permeti revisar aquesta història, ia la llum d'aquests fets, d'aquestes evidències, construir un present millor.

Serà una veritable independència si en la ment i al cor de cada argentí pot renéixer aquest crit de llibertat, aquesta idea de separació, però de tot allò que encara avui ens manté presos i no ens deixa viure en llibertat.

--
L'ART DE COMMEMORAR: UNA NOVA OCASIÓ
Francesc Torralba. Doctor en Filosofia.
Director dels Instituts de la Pau

ES POT TRANSFORMAR LA HISTÒRIA?
Inés Palomeque.
Directora de Mil milenios de Paz.