Acta de la Independència

CABILDO EXTRAORDINARIO del 20 de julio de 1810

En la ciudad de Santa fe, a veinte de julio de mil ochocientos diez, y hora de las seis de la tarde, se presentaron los señores muy ilustre cabildo, en calidad de extraordinario, en virtud de haberse juntado el pueblo en la plaza pública y proclamado por su diputado el señor regidor don José Acevedo y Gómez, para que le propusiese los vocales en quienes el mismo pueblo iba a depositar el supremo gobierno del Reino; y habiendo hecho presente dicho señor regidor que era necesario contar con la autoridad actual jefe, el excelentísimo Señor don Antonio Amar, se mandó una diputación compuesta del señor contador de la Real casa de la Moneda, don Manuel de Pombo y don Luis Rubio, vecinos, a dicho señor excelentísimo, haciéndole presente las solicitudes justas y arregladas de este pueblo, y pidiéndole para su seguridad y ocurrencias del día de hoy, pusiese a disposición de este cuerpo las armas, mandando por lo pronto una compañía para resguardo de las casas capitulares, comandada por el capitán don Antonio Baraya. Impuesto su excelencia de las solicitudes del pueblo, se prestó con la mayor franqueza a ellas. En seguida se manifestó al mismo pueblo la lista de los sujetos que había proclamado anteriormente, para que unidos a los miembros legítimos de este cuerpo […] se deposite en toda la junta el gobierno supremo de este reino interinamente, mientras la misma junta forma la constitución que afiance la felicidad pública, contando con las nobles provincias, a las que en el instante se les pedirán sus diputados, formando este cuerpo el reglamento para las elecciones en dichas provincias; y tanto éste como la constitución de gobierno deberán formarse sobre las bases de libertad, independencia respectiva de ellas, ligadas únicamente por un sistema federativo, cuya representación deberá residir en esta capital, para que vele por la seguridad de la Nueva Granada que protesta no abdicar los derechos imprescriptibles de la soberanía del pueblo a otra persona que, a la de su augusto y desgraciado monarca don Fernando VII, siempre que venga a reinar entre nosotros, quedando por ahora sujeto este nuevo gobierno a la Suprema junta de Regencia, ínterin exista en la Península, y sobre la Constitución que le dé el pueblo, y en los términos dichos, y después de haberle exhortado el señor regidor su diputado a que guardase la inviolabilidad de las personas de los europeos en el momento de esta fatal crisis, porque de la recíproca unión de los americanos y los europeos, debe resultar la felicidad pública, protestando que el nuevo gobierno castigará a los delincuentes conforme a las leyes, concluyó recomendado muy particularmente al pueblo la persona del excelentísimo señor don Antonio Amar; respondió el pueblo con las señales de la mayor complacencia, aprobando cuanto expuso su diputado. Y en seguida se leyó la lista de las personas elegidas y proclamadas, en quienes, con el ilustre cabildo, ha depositado el gobierno supremo del reino, y fueron los señores.

Doctor don Juan Bautista Pey, arcediano de esta santa iglesia catedral, don José Sanz de Santamaría, tesorero de esta real Casa de la moneda, don Manuel de Pombo, contador de la misma, doctor don Camilo Torres; don Luis Caicedo y Flórez; doctor don Miguel de Pombo, don Francisco Morales; doctor don Pedro Groot; doctor don Fruto Gutiérrez; doctor don José Miguel Pey, alcalde ordinario de primer voto; don Juan Gómez, de segundo, doctor don Luis Azuola; doctor don Manuel Álvarez; doctor don Ignacio Herrera, don Joaquín Camacho, doctor don Emigdio Benítez, el capitán don Antonio Baraya, teniente coronel José María Moledo; el reverendo padre Fray Diego Padilla, don Sinforoso Mutis; doctor Francisco Serrano Gómez; don José Martín París, administrador principal de tabacos; doctor don Antonio Morales; doctor don Nicolás Mauricio Omaña.
En este estado proclamó el pueblo con viva y aclamaciones a favor de todos los nombrados, y notando la moderación de su diputado el expresado señor regidor don José Acevedo, dijo que debía ser primero de los vocales, y en seguida nombró también de tal vocal al señor magistral doctor don Andrés Rosillo, aclamando su libertad, como lo ha hecho en toda la tarde, y protestando ir en este momento a sacarle de la prisión en que se halla. […]

Juramos por el Dios que existe en los cielos y cuya imagen está presente y cuyas sagradas y adorables máximas contiene este libro, cumplir religiosamente la constitución y voluntad del pueblo expresada en esta acta, acerca de la forma del gobierno provisional que han instalado: derramar hasta la última gota de nuestra sangre por defender nuestra sagrada religión católica, apostólica, romana, nuestro amado monarca Fernando VII y la libertad de la patria; conservar la libertad e independencia de este Reino en los términos acordados; trabajar con infatigable celo para formar la Constitución bajo los puntos acordados, y en una palabra, cuanto conduzca a la felicidad de la patria. […]

[Firmantes]

Juan Jurado, doctor José Miguel Pey, Juan Gómez, Juan Bautista Pey, José María Domínguez de Castillo, José Ortega, Fernando de Benjumea, José Acevedo y Gómez, Francisco Fernández Heredia Suescún, doctor Ignacio de Herrera, Nepomuceno Rodríguez de Lago, Joaquín Camacho, José de Leyva, Rafael Córdova, José María Moledo, Antonio Baraya, Manuel Bernardo Álvarez, Pedro Groot, Manuel de Pombo, José Sanz de Santamaría, fray Juan Antonio González, guardián de San Francisco; Nicolás Mauricio de Omaña, Pablo Plata, Emigdio Benítez Plata, Frutos Joaquín Gutiérrez de Caviedes, Camilo Torres, doctor Santiago Torres y Peña, Francisco Javier Serrano Gómez de la Parra, Celi de Albear, fray Mariano Garnica, fray José Cavaría, Nicolás Cuervo, Antonio Ignacio Gallardo, rector del Rosario; doctor José Ignacio Pescador, Antonio Morales, José Ignacio Álvarez, Sinforoso Mutis, Manuel Pardo.
Las firmas que faltan en esta Acta, y están en el cuaderno de la Suprema Junta, son las siguientes: Luis Sarmiento, José María Carbonell, doctor Vicente de la Rocha, José Antonio Amaya Plata, Miguel Rosillo y Meruelo, José Martín París, Gregorio José Martínez Portillo, Juan María Pardo, José María León, doctor Miguel de Pombo, Luis Eduardo de Azuola, doctor Juan Nepomuceno Azuero Plata, doctor Julián Joaquín de la Rocha, Juan Manuel Ramírez, Juan José Mutienx. Ante mí, Eugenio Martín Melendro.

--
EL BICENTENARI OFICIAL
Mauricio Chinchilla. Periodista. 
Institut de la Pau de Bogotà.

BICENTENARI A COLÒMBIA: PROSPECTIVES
Jorge Eliécer. Doctor en Filosofia.
Universidad de la Salle de Bogotá.

EL BICENTENARI A COLÒMBIA: MÉS QUE 200 ANYS DE VIOLÈNCIA
Mauricio Chinchilla, Periodista.
Institut de la Pau de Bogotà.

El Bicentenari a Colòmbia: Més que 200 anys de violència

Mauricio Chinchilla. Periodista. Institut de la Pau de Bogotà.

Sense cap dubte, des del descobriment, passant per la Conquesta fins als nostres dies, la història del territori colombià ha estat marcada per una inexplicable i inusitada violència.

Els historiadors han documentat l'exercici de la violència des de la conquesta. I amb els conqueridors aterrarien també una sèrie de malalties fins ara desconegudes en terres americanes que reduirien en grans quantitats als nadius d'aquestes terres: verola, xarampió, febre tifoide, febre groga, malària, meningitis ...

Després de la conquesta vindria el període colonial com a forma de govern i amb ella la continuació de la violència. La independència nacional (1810), es va fer amb altes dosis de violència i durant els segles XVIII-XIX i XX ha predominat la violència constantment.

Però no pel fet d'independitzar de la corona Espanyola, s'acabaria el fenomen 'violència'. El segle XX a Colòmbia va representar l'inici del seu procés d'industrialització i la consolidació com república a l'estil de la Constitució de 1886. Els principals esdeveniments del segle, molts d'ells violents, van ser els següents: la Guerra dels Mil Dies (1899 - 1902), la Separació de Panamà (1903), la Massacre de les bananeres (1928), - novelada per García Márquez a Cien años de soledad-; l'assassinat del candidat liberal Jorge Eliecer Gaitán (1948), la Època de la Violència (1949 - 1958), el Front Nacional (1958 - 1974), les lluites insurgents de les guerrilles comunistes durant la segona meitat del segle, els enfrontaments contra les màfies de les drogues, el assassinat del ministre de justícia, per part del narcotràfic, Rodrigo Lara Bonilla (1984) o de candidats a la presidència de la República com Jaume Pardo Leal (1987), Luis Carlos Galán Sarmiento (1989), Bernardo Jaramillo Ossa (1989), o Carlos Pizarro Leongómez (1990).

Des dels anys 1960 fins ara el país segueix estant afectat per la violència: grups insurgents irregulars com les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN), les diverses classes de crim organitzat a Colòmbia i en anys recents les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC), arribant fins a la lluita contra les drogues i el particular Pla Colòmbia.

Totes aquestes circumstàncies fan pensar que Colòmbia viu sota el domini de la subcultura de la violència, entenent per tal el conjunt d'estructures socials, econòmiques, polítiques, religioses, entre altres, que la fomenten o la toleren. Amb aquest mateix criteri, alguns afirmen que Colòmbia és un país violent per naturalesa i fins i tot que en la seva gent hi ha alguna formació genètica que la indueix a un estat permanent d'exaltació social.

Fins i tot la literatura d'aquest país s'ha alimentat d'aquest fenòmen violent que ens habita, potser sabent per endavant que la violència és millor negoci que la pau. Segons un estudi d'August Escobar Mesa titulat "La violència: generadora d'una tradició a Colòmbia?, De les novel·les escrites entre 1949 i 1967 que aborden la violència de diverses maneres, es pot treure certes conclusions. De les setanta novel·les conegudes que tracten de la Violència: 54 (77%) impliquen l'Església catòlica colombiana com una de les institucions responsables de la pujada de la violència; 62 (90%) comprometen a la policia i als grups parapolítics (chulavitas, ocells, Guerilla de la pau, policia rural) del caos, destrucció i morts hagudes; 49 (70%) defensen el punt de vista liberal i s'atribueix la Violència als conservadors, 7 (10%) novel·les reflecteixen l'opinió conservadora i etzibar la Violència als liberals; 14 (20%) fan una reflexió crítica sobre la Violència, superant d'aquesta manera l'enfocament partidista. Dels 57 escriptors, 19 (33%) havien escrit com a mínim una obra abans de la seva primera novel·la sobre la Violència, 38 (67%) s'inicien escrivint sobre ella.

COLÒMBIA I LA SEVA GENT

Ara bé, cal tenir en compte la població que habita el territori nacional. A Colòmbia la població es divideix tradicionalment en tres grups principals: els amerindis que constitueixen la població nativa, els espanyols i europeus, que són els grups de colonitzadors que des del segle XVI fins al segle XIX van viatjar al territori nacional a la recerca de prosperitat i els africans (negres), portats a Amèrica pels espanyols i europeus com esclaus durant el segle XVII al segle XIX.

La barreja d'aquests grups va generar diversos grups ètnics. Entre aquests hi ha el Mestís (indígena-blanc), el mulat (negre-blanc) i finalment el Zambo (indígena-negre). Cal destacar també altres grups ètnics com els àrabs i la presència de jueus.

Aquest bicentenari hauria de servir perquè els colombians abraçaré nostre passat i no només des de les ciències o les humanitats, com algunes vegades s'ha fet, sinó com a individus, cadascun com habitant o nacional d'aquest país anomenat Colòmbia, cada un, des del reconeixement de qui s'és.

 Ja s'ha esmentat i no és complicat veure-ho, Colòmbia és un país terriblement fragmentat. Encara no ens reconeixem com el país mestís que som. Som un país amb una herència i tradició discriminatòria que ens neguem a deixar anar. Som un país poc solidari, posseïdors d'una democràcia burgesa, que per definició és un sistema polític classista, posseïdors d'un model econòmic espoliador, genocida i ecocida.

Bones intencions les ha hagut: la independència, fa 200 anys, una d'elles; esperança infinita del poble; interessants i benintencionats projectes polítics en nom del progrés i recerca de modernitat. Però quan donem un pas endavant, immediatament donem dos passos enrere, al cor d'aquesta violència repressiva es troba la lluita per la monopolització de la terra al costat de la transnacionalització de la indústria, el que genera, oberta o inconscientment, una dinàmica de confrontació de classes entre l'oligarquia i tres sectors vitals del poble colombià: els camperols, els indígenes i la classe obrera.

La veritat és que encara falta molt, potser massa, per aprendre a abraçar el nostre passat. El bicentenari i els seus fastos no han començat i seria un bon moment no només per fer festa, sinó per començar a pensar en què significa 200 anys de 'llibertat'.

En paraules del jurat que va reconèixer l'obra del nou guanyador del Premi Príncep d'Astúries de les Lletres 2010, l'escriptor franco-libanès Amin Maalouf, podríem afirmar com ells, però aplicat al cas colombià, que "davant de la desesperança, la resignació o el victimisme, hem de traçar una línia pròpia cap a la tolerància i la reconciliació i un pont que aprofundeix en les arrels comunes dels pobles i les cultures ".

A l'antiga província de El Socorro es van donar les primeres passes del constitucionalisme colombià i la independència de la nova Granada. Manuela Beltrán trenca els edictes que imposaven noves contribucions als "criollos" granadins. La revolta que ocorregué al Socorro el 10 de Juliol de 1810 contra les autoritats espanyoles fou l'indubtable principi de les lluites per la independència. L'11 de Juliol de 1810 proclamaren la independència del Socorro i els principals gestors de la insurrecció signaren l'acta d'independència.




--

EL BICENTENARI OFICIAL
Mauricio Chinchilla. Periodista. 
Institut de la Pau de Bogotà.

BICENTENARI A COLÒMBIA: PROSPECTIVES
Jorge Eliécer. Doctor en Filosofia.
Universidad de la Salle de Bogotá.

ACTA D'INDEPENDÈNCIA

Bicentenari a Colòmbia: Prospectives

Jorge Eliécer Martínez P.(1)

En el marc de les celebracions del bicentenari de la independència de Colòmbia proper a celebrar són múltiples les propostes relacionades amb el tema i és que al preguntar pel bicentenari com un esdeveniment, aquest es presenta com una irrupció històrica que marca una diferència amb els moments anteriors del territori que avui poblem, i permet veure la diferència en el que avui som com colombians, per indagar quines són les pràctiques que ens permeten parlar del que som, pensem i diem com a subjectes i així projectar el que serem, pensem, diguem i fem en el futur de nació que volem construir. El pensar el nostre passat en l'avui per projectar prospectives és una tasca en clau de pau, doncs, en una Colòmbia on les indagacions es donen des de la història carregada de ressentiments el pensar en el bicentenari cal mirar-lo des de la possibilitat de la reconciliació de la pròpia història. "La reconciliació requereix justícia encara que pot anar més enllà de la justícia en la concessió del perdó. Com harmonitzar el perdó amb el compromís actual amb la justícia en circumstàncies especials, caldrà discerniment moral prudent i subtils elements polítics. Desenvolupar aquestes virtuts és un dels majors reptes espirituals de la vida política en el nostre món trencat "(David Hollenbach SJ)

Inquirir pel valor de l'esdeveniment bicentenari és al seu torn preguntar pel nostre present, i és per tant, indagar pel mateix a la llum de les pràctiques i dels discursos que van acompanyar aquest moment de la independència, per a la presa de consciència de si mateixos, com a país que es nomena com a nació i que se situa en el passat per pensar el seu present i projectar el seu futur. D'aquí que una de les propostes de mirar el bicentenari es dóna des del desenvolupament humà (Càtedra Lasalle-Universitat de la Salle), és preguntar-se en un primer moment per la llibertat.

I és que el desenvolupament pot concebre "com un procés d'expansió de les llibertats reals que gaudeixen els individus. El fet que centrem l'atenció en les llibertats humanes contrasta amb les visions més estrictes del desenvolupament, com la seva identificació amb el creixement del producte nacional brut, amb l'augment de les rendes personals, amb la industrialització, amb els avenços tecnològics o amb la modernització social ". (Sen, A. 2006 p.)

Així, el desenvolupament pot ser vist des d'una perspectiva diferent al creixement del producte intern brut o l'ampliació de les possibilitats d'acció a través de recursos tecnològics. Aquesta perspectiva considera el desenvolupament com un augment de les "llibertats reals", com l'educació, l'accés a serveis de salut, l'hàbitat, la distribució equitativa dels recursos, la llibertat d'expressió, entre altres, i de les quals gaudeixen les societats capitalistes contemporànies. En aquest sentit "el desenvolupament exigeix l'eliminació de les principals fonts de privació de la llibertat: la pobresa i la tirania, l'escassetat d'oportunitats econòmiques i les privacions socials sistemàtiques, l'abandonament en què puguin trobar els serveis públics i la intolerància o l' excés d'intervenció dels estats repressius ". (Sen, 2006, p. 19).

El que importa en aquesta revolució que es va donar fa 200 anys, per un poble ple d'ànim, no és només la separació del govern estranger si no és el crit de llibertat, és el signe que "els homes volen donar-se la constitució política que els convingui i que volen "(Foucault 2009 p. 36), per això aquesta revolució de 1810 és un esdeveniment que no es pot oblidar perquè revela que el desenvolupament d'un poble depèn del valor que aquest de al marc de les seves llibertats per dirigir les seves accions , és a dir, governar.

El bicentenari com a celebració de la independència és nomenar la revolució de 1810 com a esdeveniment que s'enuncia en el passat però que constitueix una vitalitat permanent per al nostre present i futur, i que en reflexionar des de les preguntes actuals del desenvolupament, garanteix el no oblit i la continuïtat d'una marxa per que és humà.

Per tant, el preguntar-nos per el bicentenari de la independència és la pregunta per les llibertats reals dels homes i dones, joves, nens i nenes d'aquesta nació, és interrogar per aquesta actualitat des d'un marc històric d'un procés d'aquestes llibertats que es va donar des d'un esdeveniment en 1810, però que reclama en l'avui la pregunta per les llibertats actuals que ens permetin dir Independència com a horitzó permanent en la construcció del projecte de nació.

(1) Llicenciat en Filosofia USB, Diploma de Estudios Avanzados  (DEA) en Filosofia U. Barcelona Magíster en Desenvolupament Educatiu i Social CINDE- UPN, Doctor en Ciències Socials. Infància i Joventut. CINDE-UM. Doctor en Filosofia U. Barcelona. Postdoctorat en Ciències Socials CINDE- CLACSO Docent- investigador Universidad de la Salle. Correu electrònic jmartinezp2@gmail.com

--
EL BICENTENARI OFICIAL
Mauricio Chinchilla. Periodista. 
Institut de la Pau de Bogotà.

EL BICENTENARI A COLÒMBIA: MÉS QUE 200 ANYS DE VIOLÈNCIA
Mauricio Chinchilla, Periodista.
Institut de la Pau de Bogotà.

ACTA D'INDEPENDÈNCIA
 

El Bicentenari Oficial

UN REPÀS PELS ESDEVENIMENTS DEL BICENTENARI COLOMBIÀ

Mauricio Chinchilla. Periodista. 
Institut de la Pau de Bogotà.


Al 1910, per a celebrar el centenari de la independència de Colòmbia van haver-hi discursos d’elogi a la mare pàtria, concerts de música de cambra i construccions a l’estil europeu de parcs i d’altres obres. Sembla ser que els sectors populars no van participar a les celebracions i van haver d’acontentar-se amb festes aïllades. Ni fer esment de les minories indígenes i negres, marginades per culpa d’un renovat amor a les èlits per l’herència espanyola i avui dia també marginats pels seus propis compatriotes.

Després d’un segle el país torna a les celebracions, aquesta vegada amb un to deliberadament concloent. Tant és així que tot semblava ser bicentenari per aquests dies.

GRANS I PETITS PROYECTES

El Ministeri de Cultura té al voltant de 30 projectes en els que ha anant treballant des de el 2008 sota el programa Cultura es Independència. La seva política es basa en la següent afirmació: “La cultura està forjada d’identitats i diversitat, de creativitat i interculturalitat. I es en ella on conflueixen les independències necessàries per la nostra existència com a Nació”, diu la ministra Paula Marcela Moreno Zapata.
Per això, no parlen d’una, sinó de vàries independències en un decidit intent de fer un bicentenari plural. El projecte principal són els anomenats Centros Municipales de Memoria: espais col·lectius estesos per tot el país on les comunitats recuperen el seu passat a través de narratives, relats d’oficis, tertúlies mensuals i arxius fotogràfics. Avui existeixen 20 centres i s’espera obrir-ne 12 centres més en el que resta d’any. En general els centres funcionen però no a tota màquina, encara que la majoria no ha passat de la recol·lecció de fotografíes i històries entre la població.

Un altre projecte del Ministeri de Cultura es la construcció i restauració del patrimoni arquitectònic. Les obres és lliuraran entre el juny i el desembre d’aquest 2010. Una de les més grans és la recuperació del centre històric de Barranquilla, que en la seva primera etapa, la Plaza de Sant Nicolás, estarà llesta pel Gran Concert Nacional del 20 de juliol. La plaça. On està la primera catedral edificada a Barranquilla, ha estat sotmesa a un procés d’ampliació que va començar amb la reubicació de les vendes estacionàries i continua amb la demolició d’edificis de les afores a l’ala nord de l’església.

Entre altres obres importants, destaquen les que estan fent en el municipi comunero per excel.lència, El Socorro (Santander) on s’està constuïnt el Centro Bicentenario. La Biblioteca, que es la primera de tres fases, serà lliurada el 10 de juliol, les altres dues fases, aules artístiques i centre de convencions, esperen l’arribada de recursos. Destaquen també obre en capitals de departament com Cali, on es construeix el Domomuseo Bicentenario, en la biblioteca Jorge Garcés Borrero, que va començar al gener i acabarà al juliol. El Domomuseo tindrà prop de 1.270 quilòmetres quadrats.

Això si, no tan bé els hi està anant a d’altres municipis del país, que les seves restauracions no han arrancat o estan encara incipients.

MEMÒRIA D'UN BICENTENARI

Una part considerable del Bicentenari te a veure amb l’importància que van tenir els discursos –legitimats i no legitimats del segle XIX- en la difusió de les idees. Impresiones de la Independencia: proclamas bandos, y papeles sueltos és l’exposició documental que la Biblioteca Nacional va inaugurar el 6 de maig, dona compte del període de 1780 a 1810 i de com la publicació de bandes i proclames va col.laborar en la construcció d’una opinió pública, dividida entre independentistes i fidels a Espanya.

Alhora, la Biblioteca Nacional treurà a principis de juny el portal Huellas digitales: historias de la Independencia, que recuperarà col.leccions de medicina, lliteratura, relats de viatgers, partitures, gravats i articles de diaris, a més d’exposicions virtuals sobre l’Independència. El arxius de la Biblioteca seran part d´una recerca creada pel Ministeri de Cultura amb accés a més d’un milió de documents històrics de la biblioteca Luis Ángel Arango, el Museu Nacional de Colombia i el ICANH (Institut Colombià d’Antropologia i Historia).

El Banc de la República va inaugurar a l’Abril Palabras que no cambiaron: lenguaje y poder en la Independencia, un recorregut per vuit paraules que van transformar les formes de pensar i de parlar durant l’independència. La inusual mostra utilitza l’espai aeri i plasma els discursos en fulletons que pengen a l’estil de la literatura de cordel.

També el Museu Nacional va elaborar deu cartells iconogràfics que està a punt per ser enviats a col.legis públics. La idea és propiciar la discussió entre alumnes i professors.
¿Què entenien els esclaus per independència, i què per llibertat? ¿Quines imatges apareixien en les monedes del 1800? ¿Quins van ser els herois desconeguts de l’Independència? L’altre gran projecte és l’exposició La historia de un grito: doscientos años de ser colombianos que s’inaugurarà el 4 de juliol.

Diferent d’altres entitats, el Ministeri d’Educació no té varis, sinó un de sol i ambiciós projecte. Es tracta de Historia hoy: aprendiendo con el Bicentenario de la Independencia, un programa realitzat en vàries etapes que ofereix a professors i alumnes eines per la investigació històrica. La proposta és que els nens construeixin la història a partir de les seves inquietuds: el passat no es troba únicament en els textos escolars sinó, a més, en els contes del savis o entre els documents d’una notaria. En la primera etapa, com a mínim 16.000 estudiants van enviar les seves preguntes sobre la Independència al portal Colombia Aprende. D’allà va sortir la cartilla 200 años, 200 preguntas. A la segona, els nens van contestar les preguntes i a la tercera es socialitzarà el que s’ha après. El procés ve acompanyat de la Colección Bicentenario, un paquet educatiu que funciona com a una eina pedagògica. El projecte és realment revolucionari: la història construïda i no imposada.

EN LA CAPITAL

Encara que falta definir el cronograma, la Alcaldía de Bogotá planeja intervencions urbanes, trobades de pensadors, exposicions i la famosa rèplica del exercit alliberador. La Secretaría de Cultura, Recreación y Deporte es va fer càrrec de l’obertura de la urna centenaria i del tancament de l’urna bicentenària que s’instalarà a la Casa de la Independencia. El Instituto Distrial de Patrimonio Cultural esta al de la construcció del Parque Bicentenario – un projecte de dimensions gegants- que les seves obres, sota la direcció de l’arquitecte Jean Carlo Massanti i els dissenys de Rogelio Salmona que començarà el proper any.

La celebració sembla inesgotable. Esta el projecte de turisme cultural Rutas de la Independencia; el Banco de Partituras del Bicentenario; la Biblioteca de Literatura Afrocolombiana i la Biblioteca de los Pueblos Indígenas que sortiran al juliol; l’obra de teatre Bolívar, una coproducció del Ministeri de Cultura i el teatre Malandro de Ginebra, sota la direcció d´Omar Porras i el guió de Wiliam Ospina; en l’aire es troba Televisión de las Independencias, una sèrie documental de 24 capítols i des de fa uns mesos, les emissores comunitàries transmeten Independencias al aire, cròniques i dramatitzats curts sobre el que va passar al 1810.

Editorial comercials i universitàries s’han donat a la feina de presentar als lectors llibres d’història, assaig i reflexió sobre aquests dos-cents anys de vida republicana. Entre totes les publicacions en destaquem la feina feta per la Revista Credencial Historia que des de octubre del 2009 van iniciar la publicació d’una sèrie dedicada a la commemoració del Bicentenari de l’Independència de Colòmbia.



--
BICENTENARI A COLÒMBIA: PROSPECTIVES
Jorge Eliécer. Doctor en Filosofia.
Universidad de la Salle de Bogotá.

EL BICENTENARI A COLÒMBIA: MÉS QUE 200 ANYS DE VIOLÈNCIA
Mauricio Chinchilla. Periodista.
Institut de la Pau de Bogotà.

ACTA D'INDEPENDÈNCIA

L'art de commemorar: Una nova ocasió.

Francesc Torralba. Doctor en Filosofia.
Director dels Instituts de la Pau.

Commemorar un esdeveniment és un ritual que inclou dues dimensions: una emocional i una altre racional. No és un acte singular, ni individual, sinó un procés que es desenvolupa en el pla de la comunitat. Es commemora alguna cosa quan hi ha un nosaltres que és capaç de reconèixer com a subjecte col·lectiu d'una història compartida, d'una successió d'episodis, dramàtics o feliços, d'una cosa que va esdevenir en el passat. Tota commemoració desperta records, positius i negatius, orgull i indignació, goig i dolor, però exigeix necessàriament el moment analític, la reflexió racional i crítica sobre el que es va fer i com es va fer.

Mural de Diego Rivera. Palau Nacional (Mèxic)

En l'acte de commemorar sempre està a l'aguait la possibilitat de la impostura, l'ocultació del que fa mal, la ignorància de les víctimes. Quan es commemora oblidant qui van patir, el ritual es converteix en una indústria del ressentiment, en un focus d'hostilitat. S'ha d'evitar que l'acte de commemorar es converteixi en una manera de despertar ressentiments absurds, perquè, com s'expressa en la Carta de la pau dirigida a l'ONU, aquests ressentiments es converteixen en veritables obstacles per a l'edificació de la pau.

La víctima té el dret a ser recordada, llevat oblidada i els pobles, en commemorar la seva història, han de ser prou honestos per explicar a si mateixos, per relatar públicament la dimensió nocturna de l'itinerari realitzat, el que no està escrit en els manuals oficials, en la història gloriosa de la nació. L'acte de commemorar és, també, una ocasió per lamentar públicament com es van fer les coses en el passat i, a partir d'això, assumir les oportunes lliçons per al present i el futur. Molt sovint, els interessos creats mouen la construcció formal del relat i la conseqüència final és que la commemoració es converteix en una perfecta selecció de records i d'oblits expressament buscats per aconseguir l'efecte desitjat en les masses.

L'objecte formal de tota commemoració consisteix en recordar el que va esdevenir, en retrotreure en el temps per pensar les condicions del que s'ha esdevingut, el que va tenir lloc i com va tenir lloc. El record no és neutre des del punt de vista emocional, sobretot quan el que s'evoca a la memòria col·lectiva va deixar profundes empremtes a la biografia d'un poble, d'una nació.

La commemoració de la independència és un pretext per a aprofundir en la pròpia essència col·lectiva, en la identitat nacional i en la riquesa del contacte intercultural, també per pensar el que la pròpia comunitat pot aportar en el concert planetari, la seva contribució al progrés de la història global. No es tracta només de mirar el passat per recrear-se en aquesta contemplació, sinó d'aprendre d'ell perquè les generacions futures puguin viure pacíficament en un món globalment comunicat.

--
ES POT TRANSFORMAR LA HISTÒRIA?
Inés Palomeque.
Directora de Mil milenios de Paz.

CELEBRACIÓ I, FESTA?
Alfredo Fernández. Periodista.
Carta de la Pau dirigida a l'ONU

Es pot transformar la història?

Inés Palomeque.
Directora de Mil milenios de Paz.

Pensant en quina seria la millor manera d'integrar a joves d'Iberoamèrica i en especial d'aquells països que entre 2009 - 2010 commemoren el seu bicentenari-Argentina - Bolívia - Xile - Equador - Mèxic - Paraguai i Veneçuela, es va pensar en organitzar la X Assemblea Parlamentària de Líders Joves Missatgers de Pau del 15 al 17 de Setembre de 2010 a l'Honorable Senat de la Nació Argentina.

Precisament allà, on s'elaboren i dicten les lleis, al Recinte de Senadors, els joves aportant el seu punt de vista, des d'una visió multidimensional dinàmica, interactiva, positiva, creativa, compromesa, respectuosa i conscient dels seus Drets i Responsabilitats, es connectaran amb la història dels seus respectius països, la seva manera de fer i els valors que van identificar el seu accionar en la vida dels seus pobles, per propasar, intercanviar idees i accions innovadores, generadores de pau i benestar per a tots, que ajudin a construir una societat fraternal, humana i justa.

La participació de joves es fonamental per aconseguir una transformació. "Nosaltres com a joves vam decidir començar a canviar respectant els valors humans, el medi que ens envolta i revaloritzant la quotidianitat". IX Assemblea "Els joves, la política i la Pau" 18 de setembre de 2009. Congrés Nacional. Buenos Aires (Argentina) .

2010 és un any clau per a aquells que creuen important reinventar el futur. Gairebé simultàniament fa 200 anys, en diversos països llatinoamericans es van produir moviments emancipadors, amb la intenció d'alliberar els pobles del colonialisme.

Per la seva banda Argentina celebra el 25 de Maig, l'aniversari de la Revolució de Maig i creació del Primer Govern Pàtria. Sis anys més tard, el 9 de juliol de 1816, després d'un llarg procés i dins d'un context mundial favorable per a la seva emancipació, va tenir lloc la Declaració de la Independència. Allò que primer van sentir, i que després van expressar davant del Cabildo Obert un grup de veïns, ens va ajudar a transformar-nos en una Nació lliure i Sobirana, a créixer i desenvolupar-nos com a poble independent.

200 anys ens és poca cosa, constitueix sens dubte, una gran oportunitat única i irrepetible perquè ens connectem amb el nostre passat, reflexionem sobre el nostre present i aconseguim una real integració pacífica, a través de la transformació personal i social.

Per transformar la història, necessitem somiar un demà millor. Reconciliacions i reconciliant, perdonant i perdonant. Conèixer les nostres arrels (passat) ens ajuda a saber qui som, reflexionar sobre el nostre estil de vida (present) ens ajuda fonamentalment a transformar el nostre futur. Necessitem trobar-nos, amb nosaltres i amb els altres.

La gesta de maig és emblema de llibertat. Llibertat que vam saber aconseguir. Llibertat que volem salvaguardar per a nosaltres i per a les generacions futures i el punt de partida és la pau, que ens permet assolir Llibertat interior. Pau i Llibertat necessàries per transformar el nostre futur i créixer qualitativament.

Construir un projecte de país a través del diàleg, trobant punts d'unió, establint acords justos, descobrint estratègies que ens permetin concretar nostres Somnis, com a persones i com Nació, és una tasca que requereix de coratge i valentia. I on la Pau pot ser el pont que ens uneix.

La pau és un estat de l'ésser on tots som iguals. Pau implica harmonia individual integral reflectida en una conducta social amable, col.laboradora i creativa. Pau és energia positiva. Quan estem en pau podem realitzar un projecte en comú, més enllà dels desitjos individuals i que beneficiï al bé comú

Cadascun de nosaltres és un centre de pau. Si despertem la nostra consciència descobrirem i recuperarem el veritable poder. El poder que cada un de nosaltres té i sabríem com utilitzar-lo per construir, per ajudar, per fer el bé. Per transformar i transformar, l'odi en amor i la venjança a perdonar. Mentre continuem encoratjant rancúnies, quedarem atrapats en el passat deprimits i desvalorats, botigues de queviures de pensaments i sentiments negatius. Potser la clau sigui construir ponts d'amistat, enfortir la col laboració, aplicar el coneixement per al desenvolupament dels pobles, de tots els pobles. I de tots els homes.

Perquè tots som un. I per tant el bo i el dolent que fem, tard o d'hora ens afecta d'alguna manera. Necessitem incloure a tots en la nostra consciència, perdre la por a la trobada amb els altres, establir aliances, confiar en la capacitat de l'home de donar i estimar, i tenir coratge, per aconseguir la pau.

--
L'ART DE COMMEMORAR: UNA NOVA OCASIÓ
Francesc Torralba. Doctor en Filosofia.
Director dels Instituts de la Pau

CELEBRACIÓ I, FESTA?
Alfredo Fernández. Periodista.
Carta de la Pau dirigida a l'ONU

Celebració i ¿festa?

Alfredo Fernández. Periodista.
Carta de la Pau dirigida a l'ONU
 
A les escoles s'ensenya que el 25 maig 1810 va ser el primer crit de llibertat que va donar la República Argentina. Per celebrar aquesta data són tradicionals els actes escolars on els nens se'ls vesteix amb vestits típics, se'ls pinta la cara per simular els rostres dels negrets de l'època de la colònia, i es duen coques fregides i pastissos per celebrar amb " mat cuit ". ¡Aguatero! ¡Farolero! ¡Pastissets calents que cremen les dents!,-Criden els nens sobre l'escenari.

També se sol vestir les nenes com dames de la classe alta que s'ajuntaven per brodar, teixir i tocar el piano, o com a les dones esclaves que cuinaven o rentaven la roba a la vora del riu.

Cabildo de Buenos Aires. Antiga seu del Govern Nacional en imatge d'època. 

Però celebrar el 25 de maig és celebrar també la lluita per la llibertat. Van ser molts els homes que van donar el seu esforç i la seva vida per l'emancipació. La decisió de crear un primer govern patri, va ser una demostració de la maduresa, que es manifesta en nombrosos aspectes de la nostra vida, i tot i que implica llibertat, també significa responsabilitat. La responsabilitat de defensar el somni d'una Argentina independent.

I quant ens falta encara per aconseguir-ho! Doncs la independència no és només una declaració, sinó també un compromís per sostenir-la. Independència és poder prendre decisions lliurement. Però no és tan senzill fer-ho avui en dia. Som veritablement lliures per decidir per nosaltres? Estem lligats a certes ideologies que ens impedeixen actuar amb llibertat?

El 25 de maig és una data que ens convida a la reflexió, a la manifestació d'ideals patriòtics que estan íntimament lligats amb certs valors que ens acompanyen diàriament: llibertat, sobirania, i igualtat. Aquesta igualtat que encara avui costa veure, quan gairebé la meitat de la població del país és considerada pobra. Quan l'índex de desocupació supera el 10% sense comptar la gran quantitat de gent que està en el mercat laboral marginal o com es coneix allà "en negre", és a dir sense protecció social alguna.

Un historiador argentí recorda que "en aquests dies, la dimensió festiva originària s'ha recuperat. Molta gent va fer vessar els espais públics, gaudint dels variats espectacles oferts" . I no és per menys. Pensar que són ¡200 anys! Però clar, a Europa 200 anys d'història no és res. Però a Amèrica sí que ho és.

Cal celebrar els fets que van tenir lloc en aquells moments, perquè no va ser la nostra decisió ni responsabilitat, i gràcies a això avui estem nosaltres aquí, encara que una mica colpejats per la realitat que moltes vegades ens aclapara.

Perquè celebrem la llibertat de l'opressió i dominació espanyola, però encara avui estem presos del nostre desànim i de ressentiments que ens impedeixen créixer amb llibertat.

Llavors, segueix havent motius per celebrar? És clar! Però també ha d'haver un procés reflexiu que ens permeti revisar aquesta història, ia la llum d'aquests fets, d'aquestes evidències, construir un present millor.

Serà una veritable independència si en la ment i al cor de cada argentí pot renéixer aquest crit de llibertat, aquesta idea de separació, però de tot allò que encara avui ens manté presos i no ens deixa viure en llibertat.

--
L'ART DE COMMEMORAR: UNA NOVA OCASIÓ
Francesc Torralba. Doctor en Filosofia.
Director dels Instituts de la Pau

ES POT TRANSFORMAR LA HISTÒRIA?
Inés Palomeque.
Directora de Mil milenios de Paz.