Participació paraguaiana en la gesta independentista americana*

Beatriz González de Bosio. Professora.
Asunción del Paraguay. Paraguay.  

El moviment independentista americà a l’inici va ser amb prou feines un esforç restaurador del soli espanyol envaït per Napoleó Bonaparte, com a experiència irònica d’estendre les idees de la Revolució Francesa, llibertat, igualtat i fraternitat per mitjà d’un exèrcit imperial.

Ja des d’un començament les contradiccions s’aniran apropiant dels moviments independentistes que sorgeixen ni més ni menys que jurant lleialtat al monarca, idea típicament reaccionària que advocava per deixar les coses com estaven abans de l’esclat de la crisi.

La Província i Capitania General del Paraguai era part integrant del Virregnat del Riu de la Plata, escindit del Virregnat del Perú el 1776, com a resultat de les reformes borbòniques en un intent d’organitzar les colònies per millorar la tributació i l’organització defensiva militar davant el veí portuguès del Brasil.

Les universitats regionals d’aquella època eren les de Córdoba del Tucumán, la de Charcas –Chuquisaca–, la de San Felipe de Santiago, la de San Marcos de Lima i la Javeriana de Nova Granada. En totes aquestes cases d’estudi circulaven amb llibertat versions originals de l’obra de l’il·luminisme, principalment El Contracte Social de Rousseau, que va fer una particular impressió en el paraguaià José Gaspar de Francia diplomat de Córdoba.

A la universitat de Charcas, per la proximitat al tràgic desenllaç de l’aixecament indígena de José Gabriel Condorcarqui, Túpac Amaru va tenir particular influència entre estudiants i professors, i va arribar al Paraguai a través del nostre pròcer Fernando de la Mora.

La prova suprema de l’adhesió de la colònia a la monarquia espanyola la va donar la defensa contra les invasions angleses al Riu de la Plata, on tota la regió va aportar soldats i provisions per expulsar l’invasor ocupant. Després de la gesta a Buenos Aires, el 25 de maig de 1810, en el Cabildo obert sorgeix immediatament una idea conservadora i alhora revolucionària, ja que preveia l’expulsió del jou espanyol, però també la seva immediata substitució per l’hegemonia del Port de Buenos Aires, com a hereu legítim del virregnat recentment finit.

D’aquí sorgeixen els esforços per mantenir aquesta unitat, ja amb el nom de Provincias Unidas del Rio de la Plata, que van incloure mitjans militars, amb l’«expedició auxiliadora» de Manuel Belgrano, en el cas paraguaià.

Les posteriors negociacions diplomàtiques van sol·licitar a la Província del Paraguai l’elecció de delegats per al Congrés constituent de la nova entitat política. El 14 de maig de 1811 al Paraguai es confraternitza amb l’últim governador espanyol, Don Bernardo de Velasco, que no es resisteix, però al mateix temps entra a formar part de la primera Junta, com a prova de la confusió ideològica del primer moment. Es crea així un triumvirat integrat per Juan Valeriano Zeballos, José Gaspar de Francia i el mateix governador.

Per ser «revolucionaris», aquests primers passos van ser una mica conservadors i no hi va mancar la jura de lleialtat a Ferran VII. Els nostres patriotes van plantejar l’expulsió del ceptre espanyol i la creació d’una Confederació d’Iguals a la regió i ho plasmen en la nota del 20 de juliol de 1811, que explica a Buenos Aires la nova realitat d’aquesta província que «no vol canviar unes cadenes per unes altres ni mudar d’amo» i es nega a lliurar a un arbitri aliè el fruit del seu esforç civicomilitar.

En aquesta nota ja no veiem cap al·lusió a la monarquia i sí un desig de comunicar a la Junta Provisional de Buenos Aires, la idea d’una unió entre iguals, que aviat s’apropià José Gervasio Artigas de la Banda Oriental de l’Uruguai que també proposa la unió de les Províncies perifèriques per a un enfortiment mutu davant del Port.

Arribem a un punt d’inflexió. La província del Paraguai des d’un principi es nega a formar part d’un Virregnat sota qualsevol denominació. El procés separatista paraguaià, que li atorga per a gairebé mig segle el malnom de «província rebel», culmina amb la declaració de la República del Paraguai al Congrés de 1813, a l’església de la Merced.

El Paraguai estava a l’avantguarda absoluta de les idees emancipadores, perquè va deixar establert el principi de la sobirania regional, que va acabar desmembrant l’imperi espanyol en Estats-nacions sobirans.

Amb què més hi contribueix el Paraguai?

Així el Paraguai esdevingué la primera República de l’Amèrica Hispana i en només la tercera en el continent i en el món. El precediren les tretze colònies angleses, el 1776, i Haití, el 1804. Per al 1840, any de la mort del Dr. Gaspar Rodríguez de Francia, líder polític de la revolució paraguaiana, ja totes les excolònies espanyoles eren repúbliques.

Com a República, les autoritats són electes pel poble i redacten una «Constitució» com a pacte d’unió i subjecció, com una mena de «contracte social» que posa uns límits als governants i consagra els drets dels governats.

El Paraguai també va donar un exemple que no va tenir gaire ressò en el continent: no encoratjar l’emergència de cabdillismes interns generadors d’inestabilitat, de la qual  tenim molts exemples repetits en tot el continent, fet que va tirar per terra el projecte de la Gran Pàtria de Simón Bolívar.

El Paraguai ha estat conegut des d’un principi per aspectes inusitats de la seva evolució, com l’«enclaustrament» dels seus primers trenta anys com a república independent i l’emergència de lideratges paternalistes, amb governants absoluts i vitalicis.

S’ignorà del tot el fet que el Paraguai fos el pioner de les idees polítiques que substituïren el sistema monàrquic, però, alhora, va ser subjecte d’un particular procés històric, en el marc d’un imponderable geogràfic, la mediterraneïtat, que va marcar el seu destí com a nació.

Els moviments independentistes americans toparen amb Juntes militars com la de 1810 a Buenos Aires i de 1811 a Asunción i campanyes llibertadores, el 1815, amb Simón Bolívar al Nord i San Martín, al Sud. El Cabildo Obert de Buenos Aires de 1810, va ser la gesta desencadenant dels processos d’independència que culminen a Ayacucho el 1824. La conducció de San Martín, que va constituir el seu Exèrcit del Sud, encapçalant un aguerrit i invicte contingent de maputxes, guaranís, aimares, negres lliberts i cimarrons, també va apel·lar a estratègies de guerrilles i a la guerra formal, com a oficial de carrera.

És oportú recordar la gran contribució paraguaiana, força ignorada, tant en idees com en soldats, a la gran gesta emancipadora i s’ha de concloure forçosament que aquest procés independentista va ser el resultat de la conjunció d’idees i armes. En aquest sentit, els documents originats al Paraguai tenen una enorme importància en la consolidació de la llibertat dels pobles i la separació de la metròpoli colonial.

Les contribucions del Paraguai foren sempre ingents, encara que se’l recorda més per les desviacions del sistema republicà, originades en la constant crisi de ser considerada província rebel fins al 1852.

El procés d’aplicació de les idees de la Il·lustració es va truncar al Paraguai per necessitats polítiques conjunturals, justificades o no, que eliminaren la classe pensant.

El Paraguai no ha estat únicament terra de dictadors, sinó també de brillants pensadors i aguerrits soldats. Això és un desafiament que ens obliga a vetllar perquè aquella magna tasca no quedi inacabada.

beabosio@rieder.net.py


*Article publicat en la Revista Re, Nº 66, Edició abril 2011.

CELEBRACIÓ DEL BICENTENARI

Ryna Avila. Arquitecta i Mestra en desenvolupament local.
San Salvador

El Salvador és el país més petit de centre Amèrica, ubicat en un punt en solament el banyen les costes del Pacífic, gairebé, i arriba als 21,000 km2 d’extensió territorial, però té un índex de densitat de població dels més alts de tota Amèrica: en el 2011 té quasi 6 milions d’habitants. Fa 200 anys va començar la història del que som ara, un 5 de novembre de 1811, en convertir-se en un país independent que pretenia, en aquells temps, iniciar una nova identitat.

Furgar en la història d’aquests inicis d’identitat mitjançant un acte d’independència, ens ajuda a comprendre el que ara som com a societat de San Salvador, en allò positiu i en el que és negatiu.
Portem 200 anys d’història construïda per una societat que ha afectat d’alguna manera el que és El Salvador en el 2011. Una història que s’hereta i que afecta el present.

En l’acte inaugural de l’any del bicentenari fet el 25 de febrer del 2011, el president de la República del Salvador, Mauricio Funes, inicia un discurs públic amb dues qüestions: ¿Què som? ¿Què volem pels nostres fills? En la seva resposta dóna una explicació sobre la vigència que des del 1811 tenen aquestes preguntes a dia d’avui. Parla sobre els impediments que ha tingut la nostra nació en el seu desenvolupament: “l’exclusió de les grans majories i una profunda divisió política i social”.

El Salvador duu una història de molt conflicte, de lluita de poders, on el ple de la població, les grans majories, històricament no han estat la prioritat. Això s’ha vist reflectit en aquests 200 anys, on ha hagut diversos processos de conflicte des de l’extermini gairebé total de la població indígena (en la matança de 1932), fins els processos d’exclusió social que han estat permesos pel sistema i que no ajuden a que la població tingui accés a les necessitats bàsiques a les que hi tenen dret; són temes que han fet mal, però al mateix temps han construït el que és la nació avui.

Hi ha molts actors que han influït en aquest procés de construir El Salvador i que han volgut intervenir per revertir aquestes lògiques de desigualtat, hi ha una persona que mereix ser nomenada, tot sabent que es deixen de nomenar molts homes i dones il·lustres que han estat partícips en aquesta construcció. Es tracta de la figura de Mons. Oscar Arnulfo Romero, assassinat un 24 de març de 1980 mentre pretenien fer-lo callar per ser “la veu dels sense veu”, però no sabien que si el mataven ressuscitaria en el seu poble salvadoreny. Les seves paraules segueixen vigents i són part d’aquesta història salvadorenca que inspira a seguir essent actors que participem per a transformar la realitat en una il·lusió de benestar per a tots i totes.

El 1992, després de diversos anys de conflicte armat, hi ha un respir de pau, un alè mitjançant la simbòlica signatura dels acords de Pau. Un acte de voler canviar el rumb a la història. Des d’aquí hi ha un punt de partida que es recorda amb molta il·lusió, malgrat els problemes nacionals posteriors, que han pres un altre rumb anomenat delinqüència, en part per haver descuidat les necessitats bàsiques d’una gran majoria de la població.

El país ha tingut èxits, dins dels seus canvis. L’establiment d’una democràcia cada vegada més transparent, on es comença a veure l’alternança de poders, el respecte del vot del poble en l’elecció dels seus líders. Són esforços polítics que sobresurten en comparar la història que ens precedeix. Una història que no podem canviar, però sí que poden conèixer-la i comprendre-la, per a ser capaços de poder transformar-la, amb la inspiració de tenir un context de benestar per a totes i tots els ciutadans de la nació.

“¿Quin país volem? i ¿Què pot fer cadascú per aconseguir-ho? Per a mi és clar, treballar per la unió del poble”, diu Mauricio Funes al final del seu discurs; animant la població a tenir un somni, no a parlar d’oportunitats perdudes, sinó aprofitar la celebració del Bicentenari com a motiu per a viure un present, per a construir un futur millor mitjançant la unitat i la inclusió de les majories per a la recerca d’un benestar universal.

Hom té una responsabilitat vers aquest petit país. Aprendre del passat per a conèixer les seves febleses i lluitar per un futur que permeti tenir unes condicions millors pels seus ciutadans i ciutadanes i, al mateix temps, per a enfortir una identitat nacional, que mereix ser reforçada en aquest aniversari dels 200 anys d’aquell crit d’independència.

ACORDS DE PAU

Alfredo Fernández. Periodista.
Carta de la Pau dirigida a l'ONU


El 5 de novembre del 1811 s’inicia a la província de Sant Salvador un procés que anirà patint diverses instàncies fins arribar al 15 de setembre de 1821, amb la declaratòria de la independència pàtria de l’Amèrica Central. Al sumar-se indefectiblement a tants d´altres esforços americans que estaven succeint en contra de la corona espanyola (moviments de Chuquisaca, La Pau i Quito al 1809, el “Grito” al poble de Dolores, Mèxic 1810, la instauració de la Junta de Govern de Buenos Aires al 1810 i la independència de Veneçuela al 1811), en els que intervenen criolls de totes les posicions socials juntament amb no pocs peninsulars molt arrelats a la terra, alguns mestissos i molt pocs indis, l’encimat  “Grito de la Merced” s´aixecà a l´interior d’una mena de primera fase de la independència colonial hispanoamericana, encara que el costum a l’istme hagi relegat la seva commemoració només als furs salvadorenys.

La província de Sant Salvador era cap a l´any 1811 una divisió administrativa de la Capitania General de Guatemala, entitat territorial del Virregnat de Nova Espanya. Aquesta regió comprenia els actuals Guatemala, Belize, El Salvador, Hondures, Nicaragua i Costa Rica, així com l’estat mexicà de Chiapas. Per això, cal destacar l’impacte d’aquest primer intent independentista ja que va tenir ressò en els països que avui formen part de l’Amèrica Central.

Segons José Matias Delgado anomenat “Benemèrit Pare de la Pàtria Centreamericana” és impossible precisar qui a Sant Salvador va llançar, de manera avançada i original, la concepció subversiva d’iniciar el titànic desafiament a l´Ordre Reial Hispànic. Això no obstant, gairebé tots els autors antics i contemporanis als successos , com la documentació històrica fefaent, assenyalen com a cap intel.lectual al Cura Vicari, Presbiter Dr. José Matías Delgado.
 
Diferents fets van donar lloc a la història d’aquest país. No obstant això, en els darrers anys els acords de pau aconseguits entre el govern i la guerilla han estat el darrer esglaó d’un seguit de successos que permeten avui, a aquest país, viure en pau.

El 16 de gener de 1992, el Govern de la República i el Front Farabundo Martí per a l’Alliberament Nacional (FMLN), subscriuen a Chapultepec, Mèxic, els Acords de Pau, donant així per tancat un dels capítols més dolorosos de la història d’El Salvador. Els 12 anys de conflicte armat van tenir com a conseqüència més de 75 mil morts.

Els primers esforços per a iniciar un diàleg de pau, els va fer el president Duarte a mitjans dels anys 80. Al 1989, el govern del president Cristiani va iniciar les negociacions de pau, que van culminar a la Signatura dels Acords de Chapultepec. Els objectius del Govern del President Cristiani eren:

•    Obtenir la pau
•    Establir una economia de mercat
•    Crear les condicions necessàries per a millorar el nivell de vida de la població, especialment d’aquells que viuen en l´extrema pobresa.

Amb l´objectiu d´aconseguir aquestes fites, el Govern va iniciar un diàleg amb el FMLN. En aquest diàleg van ser diversos els temes abordats, entre els quals, les reformes constitucionals, el respecte als drets humans, el  monitoreig internacional, la reestructuració i la reducció de la Força Armada i les reformes al sistema electoral i judicial.

El procés de negociació que va posar les bases per al Nou El salvador, va ser recolzat per Nacions Unides i el Grup d’amics per la pau a El salvador.

Després de la signatura dels Acords de Pau, les Nacions Unides establiren una operació per a monitorejar la implementació dels acords de pau. Aquesta operació es posada sota el control del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Veient l’èxit d’aquesta missió a El salvador, les Nacions Unides la van ocupar com a model per a d’altres països, com ara Guatemala, Haití, Moçambic i Cambotja.

La implementació dels Acords de Pau requeria de la voluntat política de les parts involucrades, i també de la incorporació política de tots els actors implicats en aquest procés. Una de les coses més importants que es va aconseguir fou la reconciliació nacional. Tot i això, aquest procés va trobar molts reptes. Un dels més importants era la quantitat de recursos materials que calien per a implementar el procés.

El President Francisco Flores, en el missatge pronunciat el 16 de gener del 2002, durant la commemoració dels deu anys dels Acords de Pau, va dir que “a deu anys dels Acords de Pau, El Salvador és un país diferent, determinat per una nova realitat. La transició de la guerra a la pau ha acabat, i ha arribat l´hora d´enfrontar una nova etapa històrica, amb nous reptes i noves perspectives. Cap victòria és més complerta ni més decisiva per a l’ésser humà que aquella que ha guanyat en nom de la pau, perquè la pau és al primera condició del desenvolupament.”

Recordar aquesta història recent és també una bona manera de celebrar el bicentenari del país.

Construint Bicentenaris

Fernando Carrión Mena.
Quito. Ecuador
 
Promogut per l´Observatori Llatinoamericà del New School de Nova York, es va organitzar la conferència internacional anomenada “Construint Bicentenaris a Llatinoamèrica en l´època de la globalització”, amb la finalitat de debatre i discutir referents als desafiaments del com i el perquè commemorar els dos cents anys de l´independència a Amèrica Llatina.

El context històric d´aquesta commemoració està signat per l´impacte de la crisi econòmica, que ha conduït a fer tres canvis substancials: el retorn a lo estatal dels bancs; l´indústria auto motriu; les asseguradores de pensions; el tancament de certs mercats que fa pensar en una substitució d´importacions; i la redefinició dels territoris en la línia de la sobirania i l´integració.

Òbviament que en aquest marc, les celebracions tenen un andarivel subsidiari. No hi ha mobilització social o projectes emblemàtics perquè no s´enlaira el procés, mentre que hi ha canvi de noms al que es feia fins ara o modificació del paper timbrat de les institucions.

Queda clar dons, que en societats plurals com les que vivim, és molt difícil no reconèixer l´existència de varis bicentenaris fent-se al mateix temps.. Primer perquè existeix un itinerari temporal i espaial de la llibertat al qual tots volen arribar primers. Va ser Chuquisaca (Sucre) o La Pau; doncs les dues, perquè formen part del mateix moviment llibertari; el que passa és que el debat no està en qui va ser primer, sinó a qui aquesta fita li atorga la raó històrica per argumentar la capitalitat a Bolívia.

A Equador tampoc no és massa diferent: es qüestiona el crit llibertari del 10 d´agost de 1809 perquè, diuen, va ser un moviment elitista, monàrquic, quitenyo i que va tenir poc èxit. Aquesta interpretació ve de grups socials ancorats en ciutats específiques que estan confrontant políticament el sentit “d´allò nacional” des del seu terreny. Equador és l´únic país d´Amèrica Llatina que no té una data de celebració nacional, mentre que si el tenen cadascuna de les localitats. A Llatinoamèrica es celebra nacionalment l´emancipació; en el país les localitats commemoren els actes fundacionals, és a dir, les accions de sojutjament...

Per tot plegat, els Bicentenaris han de ser projectes en construcció que no han de passar sota el determinisme inexorable del temps. ¡És el sentit del futur que esta en disputa! Realitzar moviments de poblacions massius, Banalitzen el contingut i converteixen la commemoració en un espectacle urbà més.

També cal tenir compte amb el que va passar en el passat, en que, per exemple, l´espai públic, com a lloc de disputa , va servir per expulsar els pobles originaris, amb les polítiques d´ajardinament i ornament, a la classe obrera amb la planificació urbana i als joves amb la crida prevenció situacional. Fets ocorreguts en tres moments claus de la nostra història: la colonització, els cent anys de l´independència i el bicentenari de l´emancipació.

Publicat http://works.bepress.com/fernando_carrion/280/

Els bicentenaris

Fernando Carrión Mena.
Quito. Ecuador


Difícil entendre un procés alliberador només a partir d´un trencament d´aigües fet en una sola data i en un sol lloc

Des de l´any 2009 fins al 2011, es faran les festes commemoratives del Bicentenari a la Regió, en una cojuntura en al que l´Estat ha entrat en crisi degut al doble moviment interrelacionat de localització i globalització, així com la urbs ha transformat el seu concepte de ciutat frontera, nascuda a partir de la revolució industrial, cap a la ciutat en xarxa, que te lloc amb la mundialització.

Avui, la ciutat és el territori articulador general de l´Estat, y han estat els governs nacionals els que han conduït el procés de commemoració dels bicentenaris. Els bicentenaris s´expressen en una coyuntura en que els governs locals s´han enfortit gràcies a les polítiques de descentralització, com també s´ha generat un grup important de països amb posicions nacionalistes i integracionistes que veuen aquest esdeveniment com un fet que permet repensar les relacions entre sí i amb altres regions.D´aquí que les lectures del procés alliberador segueixin la doble ruta de localització i internacionalització: vàries dates i llocs seqüencials, en alguns casos en disputa, com a part d´un moviment continental.

En realitat, existeix un itinerari espaial i temporal de la seqüència alliberadora, però també una expressió de disputa de les múltiples commemoracions que desemboquen avui en l´existència d´una pluralitat de bicentenaris. En això té molt a veure la forma com processen els grups socials, com es modifiquen els ancoratges territorials del poder i com es conceben els projectes en disputa. És difícil entendre un procés alliberador, només a partir d´un trencament d´aigües establert en una sola data i en un sol lloc. I molt menys definir aquesta data com si fos la primera, perquè aquests processos triguen molts anys en fer-se i en expressar-se.

Avui dona l´impressió que cada país i ciutat viuen com si fos una competència esportiva, en la mesura que es busca saber qui va ser el primer en produir la flama de la llibertat i no tant les condicions històriques del procés; amb la qual cosa es buida la història de contingut. Tot i això, l´impressió que existeix fins aleshores, és la d´un procés de commemoració que s´ha buidat de contingut, en tant aquesta plataforma de projecció no apareix; amb la qual cosa comença a pesar la cosa espectacular i contingent per damunt lo transcendental. Dona l´impressió que no despega la proposta, sigui perquè no existeix un projecte, perquè es dirigeix més cap el passat que cap el futur, o perquè en el seu defecte, més cap el present, on el que és lúdic i espectacular té primacia per la mobilització de masses cap a la legitimació de les autoritats.

Es podria afirmar que va pesar més la lògica de l´espectacle massiu, que la del monument, que va ser propi de la commemoració del Centenari. L´història que va construir els monuments arquitectònics com oracles on l´Estat va legitimar un discurs, una identitat i uns símbols vinguts del nacionalisme, tenen ara una política de conservació amb la que es reinventen. Avui es passa del monument a un meta relat innocu, en el que el Bicentenari es troba a la deriva, submergit en debats intranscendents, localitzat en espais reduïts o en la construcció de projectes aniversaris que porten el mot de Bicentenari.

Artículo publicado en Publicado el 29/Mayo/2010 diario Hoy de Ecuador.

py'a guapy oikovéva (Pau al Paraguai)

Alfredo Fernández. Periodista.
Carta de la Paz dirigida a la ONU


Un nou país, una nova cultura, una nova societat celebra per aquest temps el bicentenari de la seva independència. La República del Paraguai es prepara per a les seves merescudes festes. Fa dos segles un grup de soldats i patriotes es van enfrontar a la dominació estrangera. I com ho havia fet un any abans Argentina, Paraguai també va lluitar per la seva llibertat, aprofitant la feble situació d'Espanya que estava envaïda per Napoleó.

Assumpció del Paraguai, capital de la colonització a l'Amèrica del Sud, comptava amb criolls, preparats per governar així mateixos. Historiadors recorden avui als que van conformar el grapat d'homes i dones valents, decidits a ser lliures, i que alliberar el Paraguai en la nit del 14 i 15 de maig d'aquell 1811.

Recordar el bicentenari de la República del Paraguai és també compartir avui l'espai amb els Indígenes, legítims avantpassats i veritables impulsors de la colonització del territori i de la oficialització del guaraní, convertint-se oficialment en país bilingüe.

És cert que durant aquests 200 anys d'història Paraguai va viure moments de tensió i de guerres, especialment amb els seus germans veïns d'Argentina, Bolívia o Brasil. No obstant això avui es pot afirmar que aquest sector del continent americà viu moments de pau que segurament van somiar els seus patriotes, però que es plasmen avui en diàleg veritable i fecund entre les nacions.

L'exemple del MERCOSUR, projecte d'integració que supera el merament econòmic, ha de ser un camí al de seguir apostant. Ja ho va recordar el President del Brasil Lula da Silva, en ocasió d'una cimera del MERCOSUR: "Nosaltres no volem guerra, si algú vol conèixer un lloc tranquil aquest és Amèrica del Sud". I va afegir: "Amèrica del Sud i el Mercosur són avui un exemple de com el món podria viure en pau, sense armes nuclears, sense guerres i de manera molt més harmoniosa".

El teixit lluminós

Leticia Soberón. 
Doctora en Ciències Socials. 

La celebració del Bicentenari de la Independència de Mèxic i Centenari de la Revolució mexicana han tornat a treure a la llum uns fets gloriosos i altres terriblement cruels de la història que va donar lloc a la nostra existència. S'insisteix en la necessitat de conèixer el passat per definir millor la nostra pròpia identitat. I veiem com no només els considerats "herois patris", sinó una gran quantitat de persones de diversos bàndols van defensar en aquells anys la seva pròpia idea de justícia i de llibertat, els alts ideals socials o els seus privilegis per no perdre'ls.

Estem davant als nostres relats històrics. Per a què ens serveixen? No ens trobem davant de reptes iguals o majors que els de llavors? Estrictament parlant, és impossible canviar el passat. La història i els seus esdeveniments ja van succeir i ningú els pot modificar. Els possibles túnels del temps dels relats de ciència ficció encara estan per ser inventats, i una clau de salut personal consisteix justament en acceptar el que va succeir i que va donar lloc al nostre ser concret, comprenent que som fruit d'uns esdeveniments, alguns lluminosos, altres grisos o francament foscos, que si haguessin estat diferents, no existiríem. Reconciliar-nos amb la història és un primer pas per poder incidir sense ressentiments en el nostre present i així millorar-lo.

Però, paradoxalment, sí que existeix una forma de transformar d'alguna manera aquells fets que, per ser del passat, semblarien condemnats a la immobilitat. En què consisteix? En decidir a quin tipus de processos històrics donem continuïtat. Vegem com. Gairebé sense voler, un tria una manera de ser, de viure.

S'adhereix a una línia de pensament -de vegades sense adonar-se'n-, tria un estil d'estar en la societat, de crear el present. Així dóna nova vida a unes línies d'actuació que ja van tenir lloc i que d'una altra manera quedarien mortes. Si un rellegeix el que altres van fer, descobrirà el seu propi actuar com a continuació d'alguna "escola" de fer la vida, certament aportant un estil propi i original que els matisa per sempre. Uns seran més creatius, altres menys, però tots d'alguna manera s'actualitzen en el seu present uns processos que, sense ells, quedarien per als museus i l'arqueologia. Així, el teixit de la història es va eixamplant amb tot tipus de fils, uns de colors, altres obscurs, alguns molt lluminosos.

Posem uns exemples. Un en el seu diari viure pot abonar-se a la història de la guerra, del conflicte, de la lluita de poders, del domini, de la desigualtat. Si així ho decideix, pot assumir i incentivar,-encara que com dic, tants ho fan per inèrcia i sense prendre consciència d'això-, les diferències socials, econòmiques, culturals ... donant continuïtat a la interminable cadena de la violència que es perpetua en la història, però no a causa d'un cec destí, sinó perquè troba en cada generació uns còmplices que perpetuen la història de la sang i les llàgrimes.

Potser la majoria vol triar un transcórrer més convencional, sense més sobresalts, serè, de senzill treball i recerca de l'estabilitat. Però en la seva vida diària no podrà romandre neutral: la seva manera de teixir societat, d'interactuar o no amb els veïns, la seva manera de pensar o de no fer-ho, de participar o ignorar els seus contemporanis, d'educar els fills, donarà continuïtat a processos socials, econòmics, interpersonals, que poden anar en la línia del desenvolupament i la justícia, o de la inèrcia, la indiferència i el desinterès. També és possible, sense ser extraordinaris o superdotats, abonar-se a processos artístics, creatius, lúdics, artesanals, que continuïn i actualitzin, llançant cap al futur, la història local de la pau florida, una pau fecunda i variada que desbordi en festa, en seu poble, al seu barri, a la seva ciutat o al seu país.

Més encara: és bonic, i possible, transformar el passat en present i el futur donant continuació els "fils lluminosos" que travessen la història humana, aquells processos excel·lents que donen suport i sentit a milions de persones. És possible rebre el testimoni de les formes de viure més constructives i fructuoses, i oferir el nostre present i energies perquè segueixin vives i avancin també avui. Assumir i actualitzar els grans objectius de tants herois de la Pàtria, però col·locant en la història de la no-violència, la recerca de la pau, la defensa dels drets humans i la dignitat pròpia i d'altres, la història de la democràcia, de la llibertat d'expressió, la defensa dels exclosos i la promoció de l'autonomia i el desenvolupament dels pobles. Tot això recull l'esforç dels grans homes i dones de la Història, que van teixir amb fils de llum seus dies i les seves hores.

Quin és el distintiu d'aquests respecte a altres fils que configuren l'esdevenir de les nacions? Que qui els inicia i els continua està disposat a donar la vida per aquesta causa, però evita llançar a altres a la mort. Assumeix la seva tasca fins i tot amb sacrifici, perquè altres visquin, perquè els amics no morin per això. I són tants els exemples!

El Bicentenari és una ocasió per seguir teixint avui amb fils de llum la història de Mèxic. Sense violència, però amb decisió i empenta. Amb apassionada generositat. És una forma de transformar no només el present, sinó també el passat: deixa de ser arqueologia, s'actualitza i es llança al futur.