Els bicentenaris

Fernando Carrión Mena.
Quito. Ecuador


Difícil entendre un procés alliberador només a partir d´un trencament d´aigües fet en una sola data i en un sol lloc

Des de l´any 2009 fins al 2011, es faran les festes commemoratives del Bicentenari a la Regió, en una cojuntura en al que l´Estat ha entrat en crisi degut al doble moviment interrelacionat de localització i globalització, així com la urbs ha transformat el seu concepte de ciutat frontera, nascuda a partir de la revolució industrial, cap a la ciutat en xarxa, que te lloc amb la mundialització.

Avui, la ciutat és el territori articulador general de l´Estat, y han estat els governs nacionals els que han conduït el procés de commemoració dels bicentenaris. Els bicentenaris s´expressen en una coyuntura en que els governs locals s´han enfortit gràcies a les polítiques de descentralització, com també s´ha generat un grup important de països amb posicions nacionalistes i integracionistes que veuen aquest esdeveniment com un fet que permet repensar les relacions entre sí i amb altres regions.D´aquí que les lectures del procés alliberador segueixin la doble ruta de localització i internacionalització: vàries dates i llocs seqüencials, en alguns casos en disputa, com a part d´un moviment continental.

En realitat, existeix un itinerari espaial i temporal de la seqüència alliberadora, però també una expressió de disputa de les múltiples commemoracions que desemboquen avui en l´existència d´una pluralitat de bicentenaris. En això té molt a veure la forma com processen els grups socials, com es modifiquen els ancoratges territorials del poder i com es conceben els projectes en disputa. És difícil entendre un procés alliberador, només a partir d´un trencament d´aigües establert en una sola data i en un sol lloc. I molt menys definir aquesta data com si fos la primera, perquè aquests processos triguen molts anys en fer-se i en expressar-se.

Avui dona l´impressió que cada país i ciutat viuen com si fos una competència esportiva, en la mesura que es busca saber qui va ser el primer en produir la flama de la llibertat i no tant les condicions històriques del procés; amb la qual cosa es buida la història de contingut. Tot i això, l´impressió que existeix fins aleshores, és la d´un procés de commemoració que s´ha buidat de contingut, en tant aquesta plataforma de projecció no apareix; amb la qual cosa comença a pesar la cosa espectacular i contingent per damunt lo transcendental. Dona l´impressió que no despega la proposta, sigui perquè no existeix un projecte, perquè es dirigeix més cap el passat que cap el futur, o perquè en el seu defecte, més cap el present, on el que és lúdic i espectacular té primacia per la mobilització de masses cap a la legitimació de les autoritats.

Es podria afirmar que va pesar més la lògica de l´espectacle massiu, que la del monument, que va ser propi de la commemoració del Centenari. L´història que va construir els monuments arquitectònics com oracles on l´Estat va legitimar un discurs, una identitat i uns símbols vinguts del nacionalisme, tenen ara una política de conservació amb la que es reinventen. Avui es passa del monument a un meta relat innocu, en el que el Bicentenari es troba a la deriva, submergit en debats intranscendents, localitzat en espais reduïts o en la construcció de projectes aniversaris que porten el mot de Bicentenari.

Artículo publicado en Publicado el 29/Mayo/2010 diario Hoy de Ecuador.