Ryna Avila. Arquitecta i Mestra en desenvolupament local.
San Salvador
El Salvador és el país més petit de centre Amèrica, ubicat en un punt en solament el banyen les costes del Pacífic, gairebé, i arriba als 21,000 km2 d’extensió territorial, però té un índex de densitat de població dels més alts de tota Amèrica: en el 2011 té quasi 6 milions d’habitants. Fa 200 anys va començar la història del que som ara, un 5 de novembre de 1811, en convertir-se en un país independent que pretenia, en aquells temps, iniciar una nova identitat.
Furgar en la història d’aquests inicis d’identitat mitjançant un acte d’independència, ens ajuda a comprendre el que ara som com a societat de San Salvador, en allò positiu i en el que és negatiu.
Portem 200 anys d’història construïda per una societat que ha afectat d’alguna manera el que és El Salvador en el 2011. Una història que s’hereta i que afecta el present.
En l’acte inaugural de l’any del bicentenari fet el 25 de febrer del 2011, el president de la República del Salvador, Mauricio Funes, inicia un discurs públic amb dues qüestions: ¿Què som? ¿Què volem pels nostres fills? En la seva resposta dóna una explicació sobre la vigència que des del 1811 tenen aquestes preguntes a dia d’avui. Parla sobre els impediments que ha tingut la nostra nació en el seu desenvolupament: “l’exclusió de les grans majories i una profunda divisió política i social”.
El Salvador duu una història de molt conflicte, de lluita de poders, on el ple de la població, les grans majories, històricament no han estat la prioritat. Això s’ha vist reflectit en aquests 200 anys, on ha hagut diversos processos de conflicte des de l’extermini gairebé total de la població indígena (en la matança de 1932), fins els processos d’exclusió social que han estat permesos pel sistema i que no ajuden a que la població tingui accés a les necessitats bàsiques a les que hi tenen dret; són temes que han fet mal, però al mateix temps han construït el que és la nació avui.
Hi ha molts actors que han influït en aquest procés de construir El Salvador i que han volgut intervenir per revertir aquestes lògiques de desigualtat, hi ha una persona que mereix ser nomenada, tot sabent que es deixen de nomenar molts homes i dones il·lustres que han estat partícips en aquesta construcció. Es tracta de la figura de Mons. Oscar Arnulfo Romero, assassinat un 24 de març de 1980 mentre pretenien fer-lo callar per ser “la veu dels sense veu”, però no sabien que si el mataven ressuscitaria en el seu poble salvadoreny. Les seves paraules segueixen vigents i són part d’aquesta història salvadorenca que inspira a seguir essent actors que participem per a transformar la realitat en una il·lusió de benestar per a tots i totes.
El 1992, després de diversos anys de conflicte armat, hi ha un respir de pau, un alè mitjançant la simbòlica signatura dels acords de Pau. Un acte de voler canviar el rumb a la història. Des d’aquí hi ha un punt de partida que es recorda amb molta il·lusió, malgrat els problemes nacionals posteriors, que han pres un altre rumb anomenat delinqüència, en part per haver descuidat les necessitats bàsiques d’una gran majoria de la població.
El país ha tingut èxits, dins dels seus canvis. L’establiment d’una democràcia cada vegada més transparent, on es comença a veure l’alternança de poders, el respecte del vot del poble en l’elecció dels seus líders. Són esforços polítics que sobresurten en comparar la història que ens precedeix. Una història que no podem canviar, però sí que poden conèixer-la i comprendre-la, per a ser capaços de poder transformar-la, amb la inspiració de tenir un context de benestar per a totes i tots els ciutadans de la nació.
“¿Quin país volem? i ¿Què pot fer cadascú per aconseguir-ho? Per a mi és clar, treballar per la unió del poble”, diu Mauricio Funes al final del seu discurs; animant la població a tenir un somni, no a parlar d’oportunitats perdudes, sinó aprofitar la celebració del Bicentenari com a motiu per a viure un present, per a construir un futur millor mitjançant la unitat i la inclusió de les majories per a la recerca d’un benestar universal.
Hom té una responsabilitat vers aquest petit país. Aprendre del passat per a conèixer les seves febleses i lluitar per un futur que permeti tenir unes condicions millors pels seus ciutadans i ciutadanes i, al mateix temps, per a enfortir una identitat nacional, que mereix ser reforçada en aquest aniversari dels 200 anys d’aquell crit d’independència.
dimarts, 29 de març del 2011
dilluns, 28 de març del 2011
ACORDS DE PAU
Alfredo Fernández. Periodista.
Carta de la Pau dirigida a l'ONU
El 5 de novembre del 1811 s’inicia a la província de Sant Salvador un procés que anirà patint diverses instàncies fins arribar al 15 de setembre de 1821, amb la declaratòria de la independència pàtria de l’Amèrica Central. Al sumar-se indefectiblement a tants d´altres esforços americans que estaven succeint en contra de la corona espanyola (moviments de Chuquisaca, La Pau i Quito al 1809, el “Grito” al poble de Dolores, Mèxic 1810, la instauració de la Junta de Govern de Buenos Aires al 1810 i la independència de Veneçuela al 1811), en els que intervenen criolls de totes les posicions socials juntament amb no pocs peninsulars molt arrelats a la terra, alguns mestissos i molt pocs indis, l’encimat “Grito de la Merced” s´aixecà a l´interior d’una mena de primera fase de la independència colonial hispanoamericana, encara que el costum a l’istme hagi relegat la seva commemoració només als furs salvadorenys.
La província de Sant Salvador era cap a l´any 1811 una divisió administrativa de la Capitania General de Guatemala, entitat territorial del Virregnat de Nova Espanya. Aquesta regió comprenia els actuals Guatemala, Belize, El Salvador, Hondures, Nicaragua i Costa Rica, així com l’estat mexicà de Chiapas. Per això, cal destacar l’impacte d’aquest primer intent independentista ja que va tenir ressò en els països que avui formen part de l’Amèrica Central.
Segons José Matias Delgado anomenat “Benemèrit Pare de la Pàtria Centreamericana” és impossible precisar qui a Sant Salvador va llançar, de manera avançada i original, la concepció subversiva d’iniciar el titànic desafiament a l´Ordre Reial Hispànic. Això no obstant, gairebé tots els autors antics i contemporanis als successos , com la documentació històrica fefaent, assenyalen com a cap intel.lectual al Cura Vicari, Presbiter Dr. José Matías Delgado.
Diferents fets van donar lloc a la història d’aquest país. No obstant això, en els darrers anys els acords de pau aconseguits entre el govern i la guerilla han estat el darrer esglaó d’un seguit de successos que permeten avui, a aquest país, viure en pau.
El 16 de gener de 1992, el Govern de la República i el Front Farabundo Martí per a l’Alliberament Nacional (FMLN), subscriuen a Chapultepec, Mèxic, els Acords de Pau, donant així per tancat un dels capítols més dolorosos de la història d’El Salvador. Els 12 anys de conflicte armat van tenir com a conseqüència més de 75 mil morts.
Els primers esforços per a iniciar un diàleg de pau, els va fer el president Duarte a mitjans dels anys 80. Al 1989, el govern del president Cristiani va iniciar les negociacions de pau, que van culminar a la Signatura dels Acords de Chapultepec. Els objectius del Govern del President Cristiani eren:
• Obtenir la pau
• Establir una economia de mercat
• Crear les condicions necessàries per a millorar el nivell de vida de la població, especialment d’aquells que viuen en l´extrema pobresa.
Amb l´objectiu d´aconseguir aquestes fites, el Govern va iniciar un diàleg amb el FMLN. En aquest diàleg van ser diversos els temes abordats, entre els quals, les reformes constitucionals, el respecte als drets humans, el monitoreig internacional, la reestructuració i la reducció de la Força Armada i les reformes al sistema electoral i judicial.
El procés de negociació que va posar les bases per al Nou El salvador, va ser recolzat per Nacions Unides i el Grup d’amics per la pau a El salvador.
Després de la signatura dels Acords de Pau, les Nacions Unides establiren una operació per a monitorejar la implementació dels acords de pau. Aquesta operació es posada sota el control del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Veient l’èxit d’aquesta missió a El salvador, les Nacions Unides la van ocupar com a model per a d’altres països, com ara Guatemala, Haití, Moçambic i Cambotja.
La implementació dels Acords de Pau requeria de la voluntat política de les parts involucrades, i també de la incorporació política de tots els actors implicats en aquest procés. Una de les coses més importants que es va aconseguir fou la reconciliació nacional. Tot i això, aquest procés va trobar molts reptes. Un dels més importants era la quantitat de recursos materials que calien per a implementar el procés.
El President Francisco Flores, en el missatge pronunciat el 16 de gener del 2002, durant la commemoració dels deu anys dels Acords de Pau, va dir que “a deu anys dels Acords de Pau, El Salvador és un país diferent, determinat per una nova realitat. La transició de la guerra a la pau ha acabat, i ha arribat l´hora d´enfrontar una nova etapa històrica, amb nous reptes i noves perspectives. Cap victòria és més complerta ni més decisiva per a l’ésser humà que aquella que ha guanyat en nom de la pau, perquè la pau és al primera condició del desenvolupament.”
Recordar aquesta història recent és també una bona manera de celebrar el bicentenari del país.
Carta de la Pau dirigida a l'ONU
El 5 de novembre del 1811 s’inicia a la província de Sant Salvador un procés que anirà patint diverses instàncies fins arribar al 15 de setembre de 1821, amb la declaratòria de la independència pàtria de l’Amèrica Central. Al sumar-se indefectiblement a tants d´altres esforços americans que estaven succeint en contra de la corona espanyola (moviments de Chuquisaca, La Pau i Quito al 1809, el “Grito” al poble de Dolores, Mèxic 1810, la instauració de la Junta de Govern de Buenos Aires al 1810 i la independència de Veneçuela al 1811), en els que intervenen criolls de totes les posicions socials juntament amb no pocs peninsulars molt arrelats a la terra, alguns mestissos i molt pocs indis, l’encimat “Grito de la Merced” s´aixecà a l´interior d’una mena de primera fase de la independència colonial hispanoamericana, encara que el costum a l’istme hagi relegat la seva commemoració només als furs salvadorenys.
La província de Sant Salvador era cap a l´any 1811 una divisió administrativa de la Capitania General de Guatemala, entitat territorial del Virregnat de Nova Espanya. Aquesta regió comprenia els actuals Guatemala, Belize, El Salvador, Hondures, Nicaragua i Costa Rica, així com l’estat mexicà de Chiapas. Per això, cal destacar l’impacte d’aquest primer intent independentista ja que va tenir ressò en els països que avui formen part de l’Amèrica Central.
Segons José Matias Delgado anomenat “Benemèrit Pare de la Pàtria Centreamericana” és impossible precisar qui a Sant Salvador va llançar, de manera avançada i original, la concepció subversiva d’iniciar el titànic desafiament a l´Ordre Reial Hispànic. Això no obstant, gairebé tots els autors antics i contemporanis als successos , com la documentació històrica fefaent, assenyalen com a cap intel.lectual al Cura Vicari, Presbiter Dr. José Matías Delgado.
Diferents fets van donar lloc a la història d’aquest país. No obstant això, en els darrers anys els acords de pau aconseguits entre el govern i la guerilla han estat el darrer esglaó d’un seguit de successos que permeten avui, a aquest país, viure en pau.
El 16 de gener de 1992, el Govern de la República i el Front Farabundo Martí per a l’Alliberament Nacional (FMLN), subscriuen a Chapultepec, Mèxic, els Acords de Pau, donant així per tancat un dels capítols més dolorosos de la història d’El Salvador. Els 12 anys de conflicte armat van tenir com a conseqüència més de 75 mil morts.
Els primers esforços per a iniciar un diàleg de pau, els va fer el president Duarte a mitjans dels anys 80. Al 1989, el govern del president Cristiani va iniciar les negociacions de pau, que van culminar a la Signatura dels Acords de Chapultepec. Els objectius del Govern del President Cristiani eren:
• Obtenir la pau
• Establir una economia de mercat
• Crear les condicions necessàries per a millorar el nivell de vida de la població, especialment d’aquells que viuen en l´extrema pobresa.
Amb l´objectiu d´aconseguir aquestes fites, el Govern va iniciar un diàleg amb el FMLN. En aquest diàleg van ser diversos els temes abordats, entre els quals, les reformes constitucionals, el respecte als drets humans, el monitoreig internacional, la reestructuració i la reducció de la Força Armada i les reformes al sistema electoral i judicial.
El procés de negociació que va posar les bases per al Nou El salvador, va ser recolzat per Nacions Unides i el Grup d’amics per la pau a El salvador.
Després de la signatura dels Acords de Pau, les Nacions Unides establiren una operació per a monitorejar la implementació dels acords de pau. Aquesta operació es posada sota el control del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Veient l’èxit d’aquesta missió a El salvador, les Nacions Unides la van ocupar com a model per a d’altres països, com ara Guatemala, Haití, Moçambic i Cambotja.
La implementació dels Acords de Pau requeria de la voluntat política de les parts involucrades, i també de la incorporació política de tots els actors implicats en aquest procés. Una de les coses més importants que es va aconseguir fou la reconciliació nacional. Tot i això, aquest procés va trobar molts reptes. Un dels més importants era la quantitat de recursos materials que calien per a implementar el procés.
El President Francisco Flores, en el missatge pronunciat el 16 de gener del 2002, durant la commemoració dels deu anys dels Acords de Pau, va dir que “a deu anys dels Acords de Pau, El Salvador és un país diferent, determinat per una nova realitat. La transició de la guerra a la pau ha acabat, i ha arribat l´hora d´enfrontar una nova etapa històrica, amb nous reptes i noves perspectives. Cap victòria és més complerta ni més decisiva per a l’ésser humà que aquella que ha guanyat en nom de la pau, perquè la pau és al primera condició del desenvolupament.”
Recordar aquesta història recent és també una bona manera de celebrar el bicentenari del país.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
