Fernando Carrión Mena.
Quito. Ecuador
Promogut per l´Observatori Llatinoamericà del New School de Nova York, es va organitzar la conferència internacional anomenada “Construint Bicentenaris a Llatinoamèrica en l´època de la globalització”, amb la finalitat de debatre i discutir referents als desafiaments del com i el perquè commemorar els dos cents anys de l´independència a Amèrica Llatina.
El context històric d´aquesta commemoració està signat per l´impacte de la crisi econòmica, que ha conduït a fer tres canvis substancials: el retorn a lo estatal dels bancs; l´indústria auto motriu; les asseguradores de pensions; el tancament de certs mercats que fa pensar en una substitució d´importacions; i la redefinició dels territoris en la línia de la sobirania i l´integració.
Òbviament que en aquest marc, les celebracions tenen un andarivel subsidiari. No hi ha mobilització social o projectes emblemàtics perquè no s´enlaira el procés, mentre que hi ha canvi de noms al que es feia fins ara o modificació del paper timbrat de les institucions.
Queda clar dons, que en societats plurals com les que vivim, és molt difícil no reconèixer l´existència de varis bicentenaris fent-se al mateix temps.. Primer perquè existeix un itinerari temporal i espaial de la llibertat al qual tots volen arribar primers. Va ser Chuquisaca (Sucre) o La Pau; doncs les dues, perquè formen part del mateix moviment llibertari; el que passa és que el debat no està en qui va ser primer, sinó a qui aquesta fita li atorga la raó històrica per argumentar la capitalitat a Bolívia.
A Equador tampoc no és massa diferent: es qüestiona el crit llibertari del 10 d´agost de 1809 perquè, diuen, va ser un moviment elitista, monàrquic, quitenyo i que va tenir poc èxit. Aquesta interpretació ve de grups socials ancorats en ciutats específiques que estan confrontant políticament el sentit “d´allò nacional” des del seu terreny. Equador és l´únic país d´Amèrica Llatina que no té una data de celebració nacional, mentre que si el tenen cadascuna de les localitats. A Llatinoamèrica es celebra nacionalment l´emancipació; en el país les localitats commemoren els actes fundacionals, és a dir, les accions de sojutjament...
Per tot plegat, els Bicentenaris han de ser projectes en construcció que no han de passar sota el determinisme inexorable del temps. ¡És el sentit del futur que esta en disputa! Realitzar moviments de poblacions massius, Banalitzen el contingut i converteixen la commemoració en un espectacle urbà més.
També cal tenir compte amb el que va passar en el passat, en que, per exemple, l´espai públic, com a lloc de disputa , va servir per expulsar els pobles originaris, amb les polítiques d´ajardinament i ornament, a la classe obrera amb la planificació urbana i als joves amb la crida prevenció situacional. Fets ocorreguts en tres moments claus de la nostra història: la colonització, els cent anys de l´independència i el bicentenari de l´emancipació.
Publicat http://works.bepress.com/fernando_carrion/280/
dijous, 30 de desembre del 2010
Els bicentenaris
Fernando Carrión Mena.
Quito. Ecuador
Difícil entendre un procés alliberador només a partir d´un trencament d´aigües fet en una sola data i en un sol lloc
Des de l´any 2009 fins al 2011, es faran les festes commemoratives del Bicentenari a la Regió, en una cojuntura en al que l´Estat ha entrat en crisi degut al doble moviment interrelacionat de localització i globalització, així com la urbs ha transformat el seu concepte de ciutat frontera, nascuda a partir de la revolució industrial, cap a la ciutat en xarxa, que te lloc amb la mundialització.
Avui, la ciutat és el territori articulador general de l´Estat, y han estat els governs nacionals els que han conduït el procés de commemoració dels bicentenaris. Els bicentenaris s´expressen en una coyuntura en que els governs locals s´han enfortit gràcies a les polítiques de descentralització, com també s´ha generat un grup important de països amb posicions nacionalistes i integracionistes que veuen aquest esdeveniment com un fet que permet repensar les relacions entre sí i amb altres regions.D´aquí que les lectures del procés alliberador segueixin la doble ruta de localització i internacionalització: vàries dates i llocs seqüencials, en alguns casos en disputa, com a part d´un moviment continental.
En realitat, existeix un itinerari espaial i temporal de la seqüència alliberadora, però també una expressió de disputa de les múltiples commemoracions que desemboquen avui en l´existència d´una pluralitat de bicentenaris. En això té molt a veure la forma com processen els grups socials, com es modifiquen els ancoratges territorials del poder i com es conceben els projectes en disputa. És difícil entendre un procés alliberador, només a partir d´un trencament d´aigües establert en una sola data i en un sol lloc. I molt menys definir aquesta data com si fos la primera, perquè aquests processos triguen molts anys en fer-se i en expressar-se.
Avui dona l´impressió que cada país i ciutat viuen com si fos una competència esportiva, en la mesura que es busca saber qui va ser el primer en produir la flama de la llibertat i no tant les condicions històriques del procés; amb la qual cosa es buida la història de contingut. Tot i això, l´impressió que existeix fins aleshores, és la d´un procés de commemoració que s´ha buidat de contingut, en tant aquesta plataforma de projecció no apareix; amb la qual cosa comença a pesar la cosa espectacular i contingent per damunt lo transcendental. Dona l´impressió que no despega la proposta, sigui perquè no existeix un projecte, perquè es dirigeix més cap el passat que cap el futur, o perquè en el seu defecte, més cap el present, on el que és lúdic i espectacular té primacia per la mobilització de masses cap a la legitimació de les autoritats.
Es podria afirmar que va pesar més la lògica de l´espectacle massiu, que la del monument, que va ser propi de la commemoració del Centenari. L´història que va construir els monuments arquitectònics com oracles on l´Estat va legitimar un discurs, una identitat i uns símbols vinguts del nacionalisme, tenen ara una política de conservació amb la que es reinventen. Avui es passa del monument a un meta relat innocu, en el que el Bicentenari es troba a la deriva, submergit en debats intranscendents, localitzat en espais reduïts o en la construcció de projectes aniversaris que porten el mot de Bicentenari.
Artículo publicado en Publicado el 29/Mayo/2010 diario Hoy de Ecuador.
Quito. Ecuador
Difícil entendre un procés alliberador només a partir d´un trencament d´aigües fet en una sola data i en un sol lloc
Des de l´any 2009 fins al 2011, es faran les festes commemoratives del Bicentenari a la Regió, en una cojuntura en al que l´Estat ha entrat en crisi degut al doble moviment interrelacionat de localització i globalització, així com la urbs ha transformat el seu concepte de ciutat frontera, nascuda a partir de la revolució industrial, cap a la ciutat en xarxa, que te lloc amb la mundialització.
Avui, la ciutat és el territori articulador general de l´Estat, y han estat els governs nacionals els que han conduït el procés de commemoració dels bicentenaris. Els bicentenaris s´expressen en una coyuntura en que els governs locals s´han enfortit gràcies a les polítiques de descentralització, com també s´ha generat un grup important de països amb posicions nacionalistes i integracionistes que veuen aquest esdeveniment com un fet que permet repensar les relacions entre sí i amb altres regions.D´aquí que les lectures del procés alliberador segueixin la doble ruta de localització i internacionalització: vàries dates i llocs seqüencials, en alguns casos en disputa, com a part d´un moviment continental.
En realitat, existeix un itinerari espaial i temporal de la seqüència alliberadora, però també una expressió de disputa de les múltiples commemoracions que desemboquen avui en l´existència d´una pluralitat de bicentenaris. En això té molt a veure la forma com processen els grups socials, com es modifiquen els ancoratges territorials del poder i com es conceben els projectes en disputa. És difícil entendre un procés alliberador, només a partir d´un trencament d´aigües establert en una sola data i en un sol lloc. I molt menys definir aquesta data com si fos la primera, perquè aquests processos triguen molts anys en fer-se i en expressar-se.
Avui dona l´impressió que cada país i ciutat viuen com si fos una competència esportiva, en la mesura que es busca saber qui va ser el primer en produir la flama de la llibertat i no tant les condicions històriques del procés; amb la qual cosa es buida la història de contingut. Tot i això, l´impressió que existeix fins aleshores, és la d´un procés de commemoració que s´ha buidat de contingut, en tant aquesta plataforma de projecció no apareix; amb la qual cosa comença a pesar la cosa espectacular i contingent per damunt lo transcendental. Dona l´impressió que no despega la proposta, sigui perquè no existeix un projecte, perquè es dirigeix més cap el passat que cap el futur, o perquè en el seu defecte, més cap el present, on el que és lúdic i espectacular té primacia per la mobilització de masses cap a la legitimació de les autoritats.
Es podria afirmar que va pesar més la lògica de l´espectacle massiu, que la del monument, que va ser propi de la commemoració del Centenari. L´història que va construir els monuments arquitectònics com oracles on l´Estat va legitimar un discurs, una identitat i uns símbols vinguts del nacionalisme, tenen ara una política de conservació amb la que es reinventen. Avui es passa del monument a un meta relat innocu, en el que el Bicentenari es troba a la deriva, submergit en debats intranscendents, localitzat en espais reduïts o en la construcció de projectes aniversaris que porten el mot de Bicentenari.
Artículo publicado en Publicado el 29/Mayo/2010 diario Hoy de Ecuador.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
