Beatriz González de Bosio. Professora.
Asunción del Paraguay. Paraguay.
El moviment independentista americà a l’inici va ser amb prou feines un esforç restaurador del soli espanyol envaït per Napoleó Bonaparte, com a experiència irònica d’estendre les idees de la Revolució Francesa, llibertat, igualtat i fraternitat per mitjà d’un exèrcit imperial.
Ja des d’un començament les contradiccions s’aniran apropiant dels moviments independentistes que sorgeixen ni més ni menys que jurant lleialtat al monarca, idea típicament reaccionària que advocava per deixar les coses com estaven abans de l’esclat de la crisi.
La Província i Capitania General del Paraguai era part integrant del Virregnat del Riu de la Plata, escindit del Virregnat del Perú el 1776, com a resultat de les reformes borbòniques en un intent d’organitzar les colònies per millorar la tributació i l’organització defensiva militar davant el veí portuguès del Brasil.
Les universitats regionals d’aquella època eren les de Córdoba del Tucumán, la de Charcas –Chuquisaca–, la de San Felipe de Santiago, la de San Marcos de Lima i la Javeriana de Nova Granada. En totes aquestes cases d’estudi circulaven amb llibertat versions originals de l’obra de l’il·luminisme, principalment El Contracte Social de Rousseau, que va fer una particular impressió en el paraguaià José Gaspar de Francia diplomat de Córdoba.
A la universitat de Charcas, per la proximitat al tràgic desenllaç de l’aixecament indígena de José Gabriel Condorcarqui, Túpac Amaru va tenir particular influència entre estudiants i professors, i va arribar al Paraguai a través del nostre pròcer Fernando de la Mora.
La prova suprema de l’adhesió de la colònia a la monarquia espanyola la va donar la defensa contra les invasions angleses al Riu de la Plata, on tota la regió va aportar soldats i provisions per expulsar l’invasor ocupant. Després de la gesta a Buenos Aires, el 25 de maig de 1810, en el Cabildo obert sorgeix immediatament una idea conservadora i alhora revolucionària, ja que preveia l’expulsió del jou espanyol, però també la seva immediata substitució per l’hegemonia del Port de Buenos Aires, com a hereu legítim del virregnat recentment finit.
D’aquí sorgeixen els esforços per mantenir aquesta unitat, ja amb el nom de Provincias Unidas del Rio de la Plata, que van incloure mitjans militars, amb l’«expedició auxiliadora» de Manuel Belgrano, en el cas paraguaià.
Les posteriors negociacions diplomàtiques van sol·licitar a la Província del Paraguai l’elecció de delegats per al Congrés constituent de la nova entitat política. El 14 de maig de 1811 al Paraguai es confraternitza amb l’últim governador espanyol, Don Bernardo de Velasco, que no es resisteix, però al mateix temps entra a formar part de la primera Junta, com a prova de la confusió ideològica del primer moment. Es crea així un triumvirat integrat per Juan Valeriano Zeballos, José Gaspar de Francia i el mateix governador.
Per ser «revolucionaris», aquests primers passos van ser una mica conservadors i no hi va mancar la jura de lleialtat a Ferran VII. Els nostres patriotes van plantejar l’expulsió del ceptre espanyol i la creació d’una Confederació d’Iguals a la regió i ho plasmen en la nota del 20 de juliol de 1811, que explica a Buenos Aires la nova realitat d’aquesta província que «no vol canviar unes cadenes per unes altres ni mudar d’amo» i es nega a lliurar a un arbitri aliè el fruit del seu esforç civicomilitar.
En aquesta nota ja no veiem cap al·lusió a la monarquia i sí un desig de comunicar a la Junta Provisional de Buenos Aires, la idea d’una unió entre iguals, que aviat s’apropià José Gervasio Artigas de la Banda Oriental de l’Uruguai que també proposa la unió de les Províncies perifèriques per a un enfortiment mutu davant del Port.
Arribem a un punt d’inflexió. La província del Paraguai des d’un principi es nega a formar part d’un Virregnat sota qualsevol denominació. El procés separatista paraguaià, que li atorga per a gairebé mig segle el malnom de «província rebel», culmina amb la declaració de la República del Paraguai al Congrés de 1813, a l’església de la Merced.
El Paraguai estava a l’avantguarda absoluta de les idees emancipadores, perquè va deixar establert el principi de la sobirania regional, que va acabar desmembrant l’imperi espanyol en Estats-nacions sobirans.
Amb què més hi contribueix el Paraguai?
Així el Paraguai esdevingué la primera República de l’Amèrica Hispana i en només la tercera en el continent i en el món. El precediren les tretze colònies angleses, el 1776, i Haití, el 1804. Per al 1840, any de la mort del Dr. Gaspar Rodríguez de Francia, líder polític de la revolució paraguaiana, ja totes les excolònies espanyoles eren repúbliques.
Com a República, les autoritats són electes pel poble i redacten una «Constitució» com a pacte d’unió i subjecció, com una mena de «contracte social» que posa uns límits als governants i consagra els drets dels governats.
El Paraguai també va donar un exemple que no va tenir gaire ressò en el continent: no encoratjar l’emergència de cabdillismes interns generadors d’inestabilitat, de la qual tenim molts exemples repetits en tot el continent, fet que va tirar per terra el projecte de la Gran Pàtria de Simón Bolívar.
El Paraguai ha estat conegut des d’un principi per aspectes inusitats de la seva evolució, com l’«enclaustrament» dels seus primers trenta anys com a república independent i l’emergència de lideratges paternalistes, amb governants absoluts i vitalicis.
S’ignorà del tot el fet que el Paraguai fos el pioner de les idees polítiques que substituïren el sistema monàrquic, però, alhora, va ser subjecte d’un particular procés històric, en el marc d’un imponderable geogràfic, la mediterraneïtat, que va marcar el seu destí com a nació.
Els moviments independentistes americans toparen amb Juntes militars com la de 1810 a Buenos Aires i de 1811 a Asunción i campanyes llibertadores, el 1815, amb Simón Bolívar al Nord i San Martín, al Sud. El Cabildo Obert de Buenos Aires de 1810, va ser la gesta desencadenant dels processos d’independència que culminen a Ayacucho el 1824. La conducció de San Martín, que va constituir el seu Exèrcit del Sud, encapçalant un aguerrit i invicte contingent de maputxes, guaranís, aimares, negres lliberts i cimarrons, també va apel·lar a estratègies de guerrilles i a la guerra formal, com a oficial de carrera.
És oportú recordar la gran contribució paraguaiana, força ignorada, tant en idees com en soldats, a la gran gesta emancipadora i s’ha de concloure forçosament que aquest procés independentista va ser el resultat de la conjunció d’idees i armes. En aquest sentit, els documents originats al Paraguai tenen una enorme importància en la consolidació de la llibertat dels pobles i la separació de la metròpoli colonial.
Les contribucions del Paraguai foren sempre ingents, encara que se’l recorda més per les desviacions del sistema republicà, originades en la constant crisi de ser considerada província rebel fins al 1852.
El procés d’aplicació de les idees de la Il·lustració es va truncar al Paraguai per necessitats polítiques conjunturals, justificades o no, que eliminaren la classe pensant.
El Paraguai no ha estat únicament terra de dictadors, sinó també de brillants pensadors i aguerrits soldats. Això és un desafiament que ens obliga a vetllar perquè aquella magna tasca no quedi inacabada.
beabosio@rieder.net.py
*Article publicat en la Revista Re, Nº 66, Edició abril 2011.